Fins fa algun temps, sobretot des de les eleccions europees amb la irrupció de formacions polítiques de format nou, per ventura no havíem constatat un interès tan manifest i tan clar per la política. L’accés a les institucions públiques d’una generació de joves preparats, amb un perfil liberal prometedor –entès el concepte de liberal en un sentit burgès i gens menyspreador- ha provocat tota casta de reaccions i tota la maquinària sembla que s’està ressentint d’aquesta aparició. Fa temps que sabíem que habitam sobre el cràter de la corrupció, sobre un model de societat que ha fet de la corrupció un model estructural, amb unes pràctiques gens transparents i uns vicis que la societat tendeix a justificar com a imprescindibles pel bon funcionament del sistema.

Com a conseqüència d’aquest canvi d’escenari polític i davant l’augment d’interès per tot allò que ens afecta a tots i és de tots, hom constata que la majoria de ciutadans es poden clasificar en tres grans grups. M’explic. Hom constata que un gruix rellevant de ciutadans està deprimit, constata que les conviccions, ideals i valors que han donat sentit a la seva vida i que l’han mogut a interpretar la realitat, de sobte estan quedant obsolets i antiqüats. Res pitjor que constatar que hom es queda fora de servei, inservible i fora de mercat. Aplicat als partits, n’hi ha alguns que estan també afectats molt clarament per la depressió. Un segon grup de ciutadans, després d’observar les tormentes, així i tot pensen que la tendència de la naturalesa és empitjorar i, cansats, avalen el continuisme. És més, si tot s’està fent malament, però les coses van mitjanament bé, doncs prefereixen el continuisme i opten pel conformisme. És el  conservadorisme lògic. Una part rellevant, està indignada, està fallona i se sent decebuda i frustrada en observar com el món va a la deriva i ningú no agafa el timó amb garantia i no s’aposta amb més contundència per dirigir la nau del present en la direcció justa de la història. D’indignats n’hi ha de moltes castes i de molts pelatges, perquè aquells que estan decebuts i frustrats potser comencen a formar una nova majoria a nivel internacional. Potser fins i tot que la próxima internacional sigui precisament aquesta. Qui sap!

Gregori Luri afirma que no ens molesta tan que ens diguin que estam equivocats, com que estam antiquats. Ens deprimeix estar antiquats. Ens indigna estar deprimits i ens indigna el conservadorisme. Ens deprimeix el conservadorisme i la indiferència neoliberal, però també ens paralitza haver d’estat elegint entre depressió i indignació. El pitjor, tanmateix, és haver d’assumir obligatòriament que vivim en un continent envellit amb un sistema gastat i en un estat instal·lat en esquemes mentals i estructurals que ens preparen únicament per a l’autosubmissió.