Arran de l’atenció dedicada per Ana Largo, del diari Última Hora, a certes pràctiques poc transparents per part de l’actual gerència del Teatre Principal de Palma, es torna a parlar (i no per bé) d’aquest espai escènic. Elena Vallés, aquest passat diumenge, retreia la manca de reacció tant del sector com dels diferents partits polítics davant d’unes irregularitats que semblen endèmiques a la que hauria de ser institució de referència de les arts escèniques a Mallorca.

És cert, el Principal té mala agafada. Per motius històrics i pràctics, sembla molt difícil formular un projecte de funcionament que intenti reformular el seu paper. Però em sembla que evitar aquest debat per por de les reaccions dels col·lectius afectats és una actitud poc madura políticament. I això és el que ha passat sovint fins i tot entre els professionals de l’àmbit escènic i musical. Però de la mateixa manera que l’educació requereix de consensos amplis per poder funcionar, la cultura també els necessita. I aquests consensos haurien de permetre definir línies de treball clares i acceptades per una majoria dels sectors afectats. Sempre dins els paràmetres del correcte funcionament d’un servei públic que hauria d’arribar a tota la ciutadania, no ho oblidem.

Des del meu punt de vista, aquest projecte de futur s’hauria de poder fer tenint en compte una sèrie de criteris bàsics. En primer lloc, la titularitat del teatre correspon a una fundació del Consell. I la competència d’aquest és el foment de la cultura a tota Mallorca, no només a Palma. No resulta proporcionat que la major del pressupost del Consell dedicat a arts escèniques es dediqui només a programar un teatre i es descuidi la resta dels espais escènics de l’illa. El Principal hauria de ser l’entitat que gestionàs el Circuit d’arts escèniques de Mallorca, i la seva programació s’hauria de coordinar tant amb la resta dels teatres de Palma (per no fer competència deslleial) com, sobretot, amb els teatres de la part forana, per tal de rendibilitzar pressupost i assegurar la màxima visibilitat de les seves produccions. Perquè, des del meu punt de vista, el Principal hauria d’exhibir de manera prioritària produccions pròpies, com fan els teatres públics de referència (com el TNC o el Lliure). Aquestes produccions haurien de complir els criteris d’interès públic i de qualitat professional indiscutible, i no haurien de competir amb l’oferta privada de teatre comercial. 

Per decidir tot això, cal una gerència i direcció artística independent i de prestigi, que no estigui sotmesa a pressions polítiques sinó que respongui a un contracte-programa triat de manera transparent. A més, s’hauria de constituir un consell assessor que marcàs les línes d’actuació d’acord amb tots els agents del sector, com és habitual a les institucions teatrals de referència. Crec que el foment dels clàssics i de la dramatúrgia contemporània haurien els dos pilars fonamentals del teatre públic de referència, i per això cal fer un plantejament seriós, professional i a llarg termini dels objectius a complir.

Un tema espinós és el de la convivència entre música, òpera, dansa i teatre a la programació del Principal. L’articulació d’aquesta convivència s’hauria de fer de manera pactada pels diferents sectors, transparent, pressupostàriament equilibrada i responent a criteris d’interès públic, de manera que l’oferta resultant fos ajustada a la demanda del públic i de qualitat. Evidentment, qualsevol interferència de grups de pressió hauria de ser bandejada del funcionament del que hauria de ser el nostre teatre públic de referència.

He fet una exposició  -en som conscient- breu i massa esquemàtica, sí. Tanmateix, ja em bastaria que servís per ampliar les dues línies que els diversos partits polítics (de moment, només el PSIB, el Pi i Més l’esmenten) dediquen al Teatre Principal als seus programes electorals.