Estic fermament en contra de celebracions com la del 8 de març, dia de la dona. Dissortadament, però, encara es fa necessària aquesta reivindicació. Entenc que quan és precís lluitar per quelcom s'evidencia la precarietat en que es troba allò que es defensa. Les dones, sense el pleonasme que suposa l'adjectiu de treballadores, encara són lluny de veure's plenament reconegudes com a iguals en un món organitzat d'antuvi per homes. Aquesta és la raó del posicionament contrari al 8 de març com a dia de la dona: seria desitjable assolir la normalitat que permetés convertir en absurda la reivindicació. Sembla que es fan esforços formals per simular una certa normalitat entre els gèneres, però la realitat mostra com els cromosomes del parell 23 marquen diferències i la coincidència XX et pot suposar, per exemple, menys sou a igual feina.
D'entre les moltes mostres de masclisme instal·lat a la societat destacaria alguns capítols que són habitualment apreciats per la majoria com a plenament acceptats dins la norma. El llenguatge de superioritat moral del que s'imbueixen alguns homes quan pontifiquen sobre l'avortament. El missatge retrògrad de la dona embarassada com a ésser feble, inconscient, que no és capaç de prendre decisions per ella mateixa davant el que es dibuixa com una espècie d'abisme, incapaç de fer front a la maternitat sense un home al costat i que necessita ser protegida de les decisions sobre el seu propi cos, perquè segur errarà en la determinació que prengui ella. D'on ens devem haver tret aquesta absurda teoria?
Mestre no ens escandalitzem davant aquests clixés que se'ns venen dia sí i dia també, haurem de seguir estant en contra del dia de la dona, perquè seguirà essent necessària la reivindicació.
