No diré que l’abdicació del fins ara rei d’Espanya Joan Carles I a favor del seu fill Felip (aviat Felip VI de Borbó) m’hagi sorprès gaire. Tampoc no m’atreviria a dir si la crisi constitucional que pateix Espanya ha estat un element accelerador de l’abdicació, o si, contràriament, ha jugat més aviat el paper de desaccelerador. Sigui com sigui, l’abdicació ja és un fet. L’acaba d’anunciar –quan escric aquest paper- el president del govern de l’Estat, en Mariano Rajoy, a través d’una declaració institucional.

Com que el rei no ha de pilotar res, vull pensar que la crisi constitucional que pateix l’Estat no presentarà cap sotragada sobrevinguda pel fet que el Borbó pare hagi cedit el lloc al Borbó fill. Perquè, al cap i a la fi, per molt moderador o àrbitre que pugui ser, a qui li toca desencallar les coses, promoure el diàleg i trobar sortides democràtiques no és al rei, sinó al govern. I, en aquest punt, tot fa pensar que, seguint la seua estratègia catastròfica de sempre, en Rajoy no mourà fitxa.

Per a nosaltres, com a ciutadans de les Illes Balears, que l’abdicació es produeixi l’any abans de la commemoració dels tres-cents anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals (Regne de València, 1707; Catalunya, 1714; Mallorca, Eivissa i Formentera, 1715) no hauria de ser irrellevant. Nosaltres, en un context o en un altre, allò que n’hauríem de treure, de l’actual crisi constitucional, és una devolució del dret a decidir, de la capacitat de governar-nos per nosaltres mateixos. L’any 1715 seria una bona data, per restituir aquesta capacitat, tot adaptant-la a les circumstàncies de principis del segle XXI. Que ningú no pensi que estic proposant cap retorn al passat, sinó una restitució que és de pura justícia històrica.

Aquests dies la gent es dedicarà a analitzar el paper que ha jugat Joan Carles I en la transició de la dictadura franquista a la democràcia parlamentària. Sobre el tema, es poden dir moltes coses. La versió del règim, per dir-ho en termes planers, serà que va ser clau per a la transició, que va impedir un colp d’estat, que va portar la concòrdia entre espanyols i que va fer possible el pas d’una dictadura a una democràcia sense que hi hagués cap sotragada irreparable. Vist amb la perspectiva de ja prop de quatre dècades, hi hauríem d’afegir algunes coses que tampoc no ens poden passar per alt. Per exemple, que més de trenta anys de vigència de l’Estat de les autonomies no han estat suficient perquè el primer partit de l’Estat hagi esdevingut autonomista. O que, entre nosaltres mateix, es poden donar paradoxes com tenir un president que no accepta, almanco en el seu fur intern, l’oficialitat de la llengua pròpia de les illes Balears… a les illes Balears! O que encara despunta tot sovent un discurs guerracivilista que enfronta dretes i esquerres, com si estiguéssim dins la primera meitat del segle passat.

Però també es podria dir que la monarquia ha assumit més l’Estat de les autonomies que no la classe política en general. O que ha fet servir més la llengua catalana en Joan Carles que cap president del govern espanyol, fos del signe polític que fos. O que ha treballat perquè el discurs guerracivilista fos, al regne d’Espanya, cosa del passat. I crec, sincerament, que en tot això també estaríem honorant la veritat.

No entraré a discutir, ara que ja hi ha gent (com no podia ser d’altra manera) que parla d’una III República espanyola, si a Espanya li convé o no una república. Pens que, en consonància amb els principis democràtics que regeixen la meua manera de pensar, això ho haurien de decidir els espanyols. I, la veritat, no em costa gaire d’imaginar que es decantassin per la monarquia. De la mateixa manera que tenc ben clar que Catalunya es decantarà per la república (per la pròpia, naturalment). I que, a la majoria de la societat de les illes Balears, tant li fa monarquia com república si s’aconsegueix acabar amb l’abús fiscal i amb la manca de poder polític propi.

Torn a insistir en el punt que, per mi, resulta clau: les illes Balears, en el moment històric actual, a un any de la commemoració dels tres-cents anys de la pèrdua de la mateixa identitat política, hauríem d’aprofitar l’avinentesa per reclamar la devolució. Com va fer Escòcia en el seu moment. Una devolució que implicaria reconèixer als pobles de les illes Balears la capacitat de decidir el seu futur, de decidir quin tipus d’entitat política volem ser, quines han de ser les nostres relacions amb d’altres entitats polítiques, quina constitució volem, com s’ha d’organitzar la nostra societat, i tot l’etcètera propi d’aquestes ocasions.

No crec que, en les circumstàncies actuals, es pugui obviar aquest debat. I que, per a nosaltres, és molt més important que no si a Espanya hi ha d’haver una monarquia o una república. I que consti que això ho escriu un republicà convençut, que pensa que ningú no ha de poder tenir cap potestat damunt d’altres ciutadans si aquesta potestat no ha estat avalada per les urnes.

BERNAT JOAN I MARÍ