L’episodi es troba en procés de magnificació, quan escric aquestes ratlles. Fa un parell de dies una dona li va etzibar un colp de puny a en Pere Navarro, primer secretari del PSC, mentre anava a una primera comunió a Terrassa. El senyor Navarro va atribuir, ben aviat, aquella agressió a l’ambient de “crispació” que ha provocat, segons ell, el procés sobiranista a Catalunya. L’unionisme, per tant, critica a l’independentisme català que genera crispació. Des de l’independentisme, fins ara, tenen la delicadesa (potser només tàctica) de no acusar els unionistes de crear crispació, sinó que es limiten a fer la seua feina de defensar el Sí-Sí per al dia 9 de novembre vinent.

A les illes Balears, també s’encreuen les acusacions de generar crispació. El govern de les Illes Balears acusa l’oposició de crear crispació amb qualsevol mesura que pren el PP. El mateix govern, sorprenentment, es posa en un nivell dialèctic increïble quan acusa els professors de les Illes de crear, al seu torn, tones de crispació. L’oposició a Bauzá critica el PP i el govern de les Balears perquè creen crispació. En fi, tothom fa la pinta d’estar extraordinàriament crispat.

I és lògic, que la gent estigui una mica crispada. En una democràcia, la gent pot estar una mica crispada, mentre en una dictadura molta gent està esporuguida quan no directament terroritzada. Què val més?

Jo entenc que la gent que vol mantenir l’actual constitució espanyola es crispi una mica quan veu que hi ha un país que, obertament, planteja un procés democràtic de secessió política. Em pos en la pell d’una persona unionista, que pensa que Espanya és “la nació més antiga d’Europa” i que l’independentisme només és una tàctica per treure més diners a Madrid, i no em costa gens ni mica d’entendre que pugui estar crispada. Correlativament, l’unionista de torn es podria posar en la meua pell –per no implicar-hi ningú més- i entendre que sentir les afirmacions dels seus líders apel·lant a la constitució, a les lleis i a la voluntat de tots els espanyols també em crispa. No excessivament. Vull dir que no fins al punt de tornar-me agressiu, o de no poder tenir amics que preconitzen el federalisme, l’estat autonòmic o, fins i tot, l’estat unitari ras i curt. Però em posa una mica nerviós, ho he de reconèixer.

Un ciutadà unionista que vagi de platja per l’Empordà té tot el dret del món a sentir que el cor li glateix més aviat quan es troba la tercera estelada en una rotonda i un partidari dels Països Catalans que visqui a Eivissa té trenta raons cada dia per augmentar una mica la pressió sanguínia només de mirar una mica al seu voltant.

Però tot això forma part de la diversitat lògica en un sistema democràtic. A la nostra part del món, aquesta diversitat, a més d’incloure les idees polítiques específiques sobre com s’hauria d’organitzar la societat, també inclou l’eix nacional. De manera que hi ha algunes raons més per poder generar crispació de les que puguin tenir a països on la qüestió nacional no resulta problemàtica. Però, hi insistesc, en democràcia, resulta del tot inevitable.

La qüestió no és si hi ha crispació o no, sinó com la crispació es pot gestionar de la manera més civilitzada possible. S’ha d’establir un marc, unes regles del joc, unes normes dins les quals es pugui resoldre de la manera més democràtica possible la diferència de punts de vista. Evidentment, si s’eliminàs qualsevol possibilitat d’expressar determinades opinions, la crispació es rebaixaria (per una banda), però es perdria en democràcia i es produiria una crispació subterrània, no visible, però tanmateix existent. L’olla a pressió, fortament tancada, pot acabar explotant. Necessita mecanismes per deixar anar una mica de pressió.

Per tant, més que acusar algú de crear crispació cada vegada que s’exposen idees diferents de les nostres, hauríem de fer una mica d’esforç per proposar les mesures més civilitzades i democràtiques per generar aquesta crispació, per donar-li una sortida adient i per garantir uns mecanismes equànimes de generació de tot plegat.