Rajoy ha vist el cel obert amb aquest suposat conflicte de Gibraltar, en el qual, si es mira bé, hi ha més teatre que a la Sala Rialto en els bons temps de Xesc Forteza. Ofegat per l’escàndol Bárcenas, quasi sense escapatòria des que li enviàs un SMS demanat al seu extresorer que resistís després que l’enteplegassin amb 48 milions d’euros a Suïssa, Rajoy tremola per quan s’acabi l’agost i tota la maquinària mediàtica es torni a posar en marxa. L’espera una tardor terrorífica. A sobre, passa pena que els seus caps europeus li retirin la confiança i l’obliguin a dimitir. Com poden forçar Rajoy que dugui a terme una davallada general de sous i de pensions quan l’extresorer li ha entregat al jutge una compatibilitat B en la que l’ara president del Govern cobrava sobresous en negre? És patètic. Davant aquesta tragicomèdia, Mariano just pot acudir a la sortida clàssica: magnificar una gran causa que encengui els ànims del nacionalisme espanyol i el situï a ell per sobre de sobres plens de bitlletó i missatges d’ànims a Bárcenas.

El penyal de Gibraltar és la gran excusa. Com sempre. Franco va combatre l’aïllament internacional del seu Règim en els anys seixanta i setanta amb campanyes ferotges de consum intern exigint la sobirania d’un tros de roca una mica més gran que Sa Dragonera. Ara Rajoy encara va més enfora. Vol renou patrioter a la Península que arribi a Brussel·les i a Berlín. No té altra manera de resistir davant l’enfonsament implacable de la seva credibilitat, que pot arrossegar el seu partit sencer.

El què està fent Rajoy amb Gibraltar és hipocresia pura. Ha aprofitat un conflicte amb els pescadors per tocar les cornetes del patrioterisme. Gibraltar ara és una sucosa font de doblers que entren dins l’Estat espanyol, de contraban, d’aixopluc d’empreses pantalla, de paradís fiscal, de negocis. És un somni per a una dreta que embarca palades de doblers cap allà on pot fugir dels inspectors d’Hisenda, Els comptes a nom de Bárcenas a Suïssa i l’amnistia fiscal promoguda per Montoro en són la més clara prova. Gibraltar és el ninot de la reacció per salvar la cara quan venen mal donades. El Govern Cameron ha quedat amb la boca oberta. Mai no s’esperaven aquesta envestida tan desfermada. Ara comprenen la desesperació de Rajoy, ni saben que quan els que comanden a Madrid ho passen malament. Mariano ha arribat al límit. Igual com Franco quan va perdre Guinea Equatorial. Ja empra el Penyal de dimoni demagògic. Tanmateix, que ningú no esperi un trencament de Madrid amb Londres. Just des d’una perspectiva turística (l'única indústria que funciona de veritat en la patètica realitat actual) seria catastròfic. Una autèntica ruïna que el PP no està disposat a pagar.

Rajoy fa comèdia calculada. Recorda la roda de Premsa que oferí Joan March Ordinas a Gibraltar en els anys trenta després de fugir de la presó en companyia del director del centre. El Govern de la República es va fer l’esglaiat. Era una farsa perquè se’l hi havia llevat de sobre. March es va fer l’ofès i el ferit. I partí a l’estranger a viure de rendes. I Gibraltar fou el marc perfecte per escenificar l’esperpent. En definitiva: Comèdia d’alta intensitat per intentar superar un mal tràngol polític i fer a un costat una patata calenta vestida d’escàndol. Com ara.