La conclusió del debat al voltant de l’escàndol Bárcenas és que Rajoy té pràcticament impossible esgotar la legislatura. La ferida de l’extresorer és massa profunda i està massa escampada. Gaudint de majoria absoluta, va intentar fer de gall davant la Cambra, però amb arguments buits que fugien del fons de la qüestió com de la pesta. No era per menys. El president havia d’anar molt alerta a no trepitjar-se els dits perquè si sortissin noves proves seria tràgic per a ell. Sap que si l’agafen amb una mentida gruixada el seu final seria fulminant, és una situació tràgica per al PP.

Per la seva banda, l’oposició fou duríssima, des de Cayo Lara a Rosa Díez i passant per Alfred Bosch. Rubalcaba també estigué a un bon nivell. Però és un cap de l’oposició coix, no s’atreví a demanar l’avançament d’eleccions. No pot. Es va veure amb absoluta claredat que el procés de successió està obert dins el PSOE, el qual no està interessat ara forçar noves eleccions. Primer necessita un nou líder, més jove i no cremat.

Dins aquest context, ens esperen nou o deu mesos agònics. Rajoy i els que l’envolten resistiran fins al darrer alè. Saben que l’autèntica força motriu que està deixant l’actual Govern fins a les cordes no ve de l’esquerra, sinó de sectors de l’oligarquia molt propers al mateix PP. Una cúpula de la dreta extrema madrilenya està farta de les errades de Mariano i cerquen un nou model d’Estat més recentralitzat. Aquests són els autèntics enemics de Rajoy, que no podrà resistir.

Tots els condicionants objectius apunten a què les eleccions generals seran els pròxim juny, coincidint amb les europees. Farien contenta a l’elit de la Unió, molt preocupada per la debilitat institucional espanyola, també a l’oligarquia madrilenya imbricada dins el PP però que ara no té ni el control de l’Estat ni del partit, També quedaria satisfeta l’esquerra. El PSOE perquè entraria de veritat en una nova etapa post Zapatero i IU perquè pujaria en vots i en suports.

Mentrestant, haurem d’assistir al martiri i agonia de Rajoy. Ha fet un ridícul sideral. Mai en la història li havien destapat la caixa B a un president del Govern, i a sobre cobrant ell en persona. Hi va haver moments en el debat d’ahir que semblava un clown. Si li restés una mica de lucidesa dimitiria ara i posaria al seu lloc qualcú de la seva confiança. Salvaria així els seus i la seva pròpia obra política. No ho farà. És massa mediocre per entendre què significa la grandesa de deixar el càrrec. S’estima més el martiri i cremar tot el que l’envolta. Això enforteix els grans actors a l’obra d’aquest drama, els grans beneficiaris: els que volen un model d’Estat més controlat des de la capital, centre dels grans negocis i les grans inversions i que agradi a Brussel·les i Berlín.

La figura patètica de Mariano és la caricatura d’una Espanya empobrida, desorientada i sotmesa als grans amos del Continent i les seves terminals madrilenyes. Si no fos així, Bárcenas mai no hauria obert la boca i ara estaria protegit. Però ha cantat perquè el president del Govern no té ni capacitat per defensar el seu tresorer.

L’oposició féu una festassa amb el ninot Mariano. Un pobre que governa sense tenir poder.