nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

Vaixell canalla

Quan va saber que Bernard Arnault pensava traslladar la residència fiscal a Bèlgica, immediatament ell va deixar d'usar Loewe. La seva fragància personal sempre havia estat marcada per la influència femenina. Posseïa un sentit de l'olfacte agut, però poc cultivat. De totes maneres, en honor a la veritat, cal dir que a la seva vida hi havia moltes menys marques de perfum que amants. No totes havien tingut el privilegi d'escollir l'aroma de l'amor.

L'actual Loewe era el segell d'una ballarina moldava; apassionada i possessiva. Clàssica, de naturalesa elegant, semblava concebuda per un esperit enciclopèdic per il·lustrar el plaer d'acariciar. Atrapat per aquella impressionant mecànica muscular, i per l'aroma de la sofisticació, durant dos anys va anar miolant pels camerinos dels més cèlebres teatres de mig món.

Desintoxicat ja del glicogen de la dansa, encara utilitzava aquella mescla d'espígol, guaiaba i bergamota, que ara entusiasmava la mossa de la perruqueria que li neteja el cap; una joveneta filferro amb unes mans privilegiades per al massatge.

A la perruqueria hi ha havia arribat de la mà de Carolina, rebel, l'ovella negra d'un empori familiar d'empreses de comunicació i de la fabricació de paper. El primer dia va notar que el miraven amb curiositat, mentre el dits articulats de la joveneta començaven a escrutar els punts neuràlgics de la superfície cranial.

"M'imagino que no et sabrà greu... els he dit que eres el meu amant", li digué Carolina. "No, no em molesta. Ara m'explico el perquè de mirades". La setmana següent per ventura podrien llegir la notícia a les revistes que tenien sobre les cames. Hi ha a dir que Carolina tenia l'osca de la perruqueria, però no la de cap marca de perfum.

Quan va decidir canviar de perfum no tenia qui li escrivís el guió. La seva venjança estava cega. Va recordar l'aigua salvatge de Dior que anys enrere li havia ensenyat a ensumar una princesa càtara. L'aroma del perfum ara li resultava caòtica i pastosa, res a veure amb la frescor de llimona i romaní que ell recordava.

"Arnault renuncia a l'autoexili" cridava el venedor de diaris. Va llegir la crònica amb atenció. Resultava que Arnault també era propietari de Christian Dior. L'endemà, davant el mirall, es va donar dos lleugers tocs sota les orelles del pàtxuli d'una petita ampolla que havia adquirit en el basar, a la botiga del jove Sirri.•

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.