Si encara hi havia cap dubte del llarg hivern de desesperança que, també amb el nou Govern que sorgirà a partir del 20-N, ens espera als ciutadans d'aquest país, el debat de dilluns fou aclaridor. Les innòcues pessigades entre Rubalcaba i Rajoy permeteren albirar, entre línies, una situació insòlita fins ara: sembla que cap dels dos candidats vol, realment, ésser president del Govern. En el cas de Rajoy, aquest desig queda anul·lat per la urgència de guanyar com sigui unes eleccions generals, després d'haver-ne perdudes dues amb un ZP que, a mesura que s'acosta el seu trasllat des de la Moncloa a la seva nova casa de Lleó, sembla que ha recuperat el somriure, indiferent al caos que deixa en herència a un partit socialista que guaita perillosament sobre el precipici.
Un país que ha de triar entre un aspirant a cap de l'oposició i eventual refundador d'un partit esfondrat (Rubalcaba) i un registrador de la propietat ambigu, desganat, quasi obligat a guanyar un partit sense glòria (Rajoy), és un país que té motius per a la preocupació. El tira-i-amolla descafeïnat de dilluns permeté fer-nos una idea de què podem esperar d'un futur dirigit per dos personatges que parlen de modernitat, encara que entre tots dos sumen prop de 120 anys. Engrunada entre la desil·lusió i el pànic de més barrumbades, l'únic sentiment que pot empènyer la gent a anar a votar el 20-N és l'enyorança d'un temps de vi i roses que encara sentim molt a prop en la memòria, i la necessitat d'aferrar-nos a un mínim marge d'esperança, per esquifit que sigui, abans d'entregar les armes i vinclar definitivament el cap.