Si som cada cop millors, per què hem començat a viure pitjor? Repasses les notícies que ens arriben cada dia i pots establir una línia absolutament nítida entre les dolentes i les autocomplaents: les primeres es resumeixen monòtonament en les xifres de la crisi, però les segones són enormement diverses i afecten tots els ordres de la vida, des dels triomfs en el futbol fins a la solució de malalties que fins fa quatre dies ens feien la guitza, des de la proliferació de les apps fins a l'efectivitat dels mecanismes per fer transparent el poder polític. I enmig, el ciutadà ha abjurat de la vella promesa del progrés (que fins fa tres o quatre anys ningú no posava en dubte!) i només s'atreveix a demanar allò tan vergonyós: quedar com estava.

La política s'ha convertit en un gènere de ficció i, a la vegada, en una retòrica buida, on com que tot s'ha promès ja ningú no confia en noves promeses ni en demana (però les paraules conserven el seu sentit, i per això Mariano Rajoy afronta la campanya electoral amb l'única promesa clara de no respondre cap pregunta ni fer cap roda de premsa durant aquesta quinzena de teòric contacte amb els votants), i per primer cop en tres-cents (o mil) anys les promeses polítiques ja no prometen progrés. Fins i tot un text tan recent com el discurs de la nit electoral del novembre de 2008, i el seu esperançador "si aquesta crisi financera ens ha ensenyat alguna cosa és que no hi pot haver un Wall Street (sector financer) pròsper, mentre que Main Street (les botigues de barri) pateixen" es revela passat de moda, i qui en dubti que es miri les xifres de vendes de cotxes de luxe, que s'han doblat en el darrer any.

Què és el progrés? En què s'ha convertit, o l'han convertit, i qui? ¿Progrés vol dir quedar-se aturat, no anar a pitjor? ¿Vol dir tornar al passat? ¿Passar desapercebut enmig del desastre, acostar-se a la forma de vida dels països escandinaus, mentre els rics d'aquell nord anhelen desembarcar en la Mediterrània? ¿Superar el capitalisme, regular-lo, domar-lo? Veneçuela ja no és tan horrible com semblava i ningú no té clar que Tunísia o Líbia, sortides de la negror del militarisme, no caiguin en el "progrés" de la negror islàmica.

Vivim millor que abans, sens dubte (com explica per enèsim cop Matt Ridley en el seu llibre The Rational Optimist: How Prosperity Evolves), però molts comencen a tenir una innegable enyorança d'alguns "abans". I el problema és que som molt dolents per llegir la història des de dins. Quan Marx tingué notícies de la revolució pseudomodernitzadora (i militar) de la Vicalvarada, el 1854, que inaugurà el bienni progressista, hi veié la continuació i la culminació de les revolucions burgeses del 1848 i l'inici definitiu del darrer tram del camí cap al comunisme -que era per a ell el progrés definitiu-, i així ho relatà en una sèrie d'articles per al New York Daily Tribune. Esperem que les previsions que es fan aquests dies siguin un poc més encertades.