Amb aquest títol divendres es presentà, a Palma, un llibre que conté l'inventari de la col·lecció de Guillem Amengual Matas, formada per peces d'interès des del punt de vista del patrimoni industrial i etnològic. Aquesta presentació va ser apadrinada per l'Associació d'Amics del Museu de la Ciència i de la Tècnica, de la qual és president Felicià Fuster, també prologuista del llibre esmentat. L'acte va ser entranyable i serví per escenificar algunes de les virtuts dels homes emprenedors, però també posà de manifest algunes de les ombres més espesses del país. Ombres que fan referència tot allò que la societat percep com a prescindible, talment com si s'hagués instal·lat una certa cultura del consum, d'usar i tirar, sense tenir gaire clar allò que significa conservar i explicar. L'obra a la qual ens referim comté el catàleg de la Col·lecció de Son Pujolí, una petita possessió del terme municipal d'Algaida, adquirida per Guillem Amengual al començament dels anys vuitanta. Una finca que inicialment havia de ser innovadora en alguns cultius d'interès i que ha servit, preferentment, com a espai obert per albergar una repertori de maquinària i estris en edat de jubilació que es començà a reunir ara fa vint-i-cinc anys.

El propietari és un personatge singular, un home enamorat de la màquina, que viu entregat a curar i restaurar maquinària diversa, preferentment de les Illes Balears. La col·lecció és immensa, sense un format gaire clar, una mica dispersa, feta excessivament des del fil conductor de les emocions i de les oportunitats. D'entrada això no es veu necessàriament com un defecte, però ha dificultat l'entesa perfecta amb el món de la ciència, les administracions i les entitats que es dediquen a la defensa de mostres d'aquesta naturalesa, sobretot perquè per ventura el col·leccionista apareix excessivament amateur i no es valora l'esforç de conservació que ha fet. El col·leccionista no és un professional de la museografia i, per tant, no actua amb un projecte bàsic preconcebut i estudiat per esser aplicat d'una forma empíricament rigorosa.

En el cas que ens ocupa, parlam del col·leccionista com un romàntic, com un lluitador de causes perdudes, com una persona compromesa amb un ideal que sovint circula a contracorrent d'allò que són els valors dominants d'una societat determinada. Guillem Amengual és un d'aquests col·leccionistes quixotescs, un home que viu profundament l'aventura d'acumular materials que ens ajuden a explicar el món, però sobretot instruments que ens vinculen amb el territori, la gent i la història. Guillem és com una màquina més, perquè conviu amb màquines i les estima. Després de vint-i-cinc anys de dedicació, a redòs d'una conjuntura econòmica de prosperitat, les possibilitats d'aquest repertori personal estan arribant al punt i final. El volum de materials que forma la col·lecció ha adquirit unes dimensions que sobrepassen les possibilitats d'un particular i la conjuntura actual de crisi tampoc no ha afavorit una sortida natural a aquesta feina feta des del voluntarisme i la dedicació generosa en defensa d'un model de patrimoni que tampoc no és excessivament valorat des del punt de vista institucional ni cívic. En aquest cas, el llibre té també una funció de despertador de consciències.