Tenen tota la raó del món, na María Dolores de Cospedal i en José María Aznar quan diuen que l'Estat espanyol, tal com està articulat actualment, resulta totalment inviable. Un estat autodefinit com a centralitzat, però amb suposada vocació plural, i amb una estructura que disposa de disset comunitats suposadament autònomes (amb govern, parlament i burocràcia pròpies), és, per definició, un estat hiperinflat. En les actuals condicions econòmiques, tant en l'àmbit global com en l'àmbit local, un estat d'aquestes característiques és caríssim. No ho seria tant, posem per cas, un estat federal, en què allò que forma part de la competència de cada país no estigués necessàriament duplicat a tots els nivells d'organització del poder estatal. Però perquè això fos possible caldria que existís plena confiança entre els servidors públics a càrrec dels òrgans de l'estat i els que es trobassin a càrrec de cadascun dels estats federats. I, ara com ara, aquesta confiança mútua, evidentment, no existeix.
La duplicació d'administracions, equips humans i, en definitiva, competències, resulta completament antieconòmica.

Com ho és el fet de disposar de disset autonomies. Aquest nombre no és esotèric, sinó fruit de l'"harmonització", del "cafè per a tothom" que es va desprendre, entre moltes d'altres conseqüències, del colp d'estat del 23 F (que alguns, curiosament, consideren que va fracassar). Al regne d'Espanya, al principi de la Transició, hi havia un parell de països amb voluntat de comunitat autònoma: Catalunya i Euskadi. Possiblement, s'hi hauria afegit Galícia ben aviat, com a conseqüència, més que res, de l'antecedent històric republicà i de la consolidació del galleguisme. El més lògic, doncs, hauria sét que s'haguessin configurat dues comunitats autònomes (o tres). I llavors hauria començat, inexorablement, un conflicte que s'hauria hagut de resoldre: què fer amb els territoris que culturalment són afins a un o altre país amb voluntat d'autonomia però que no tenen una clara voluntat diferenciadora amb relació a l'Estat? Em referesc, naturalment, a casos com el de Navarra (per a Euskadi) i les Illes Balears i el País Valencià (amb relació a Catalunya). Des d'una perspectiva democràtica, la cosa tampoc no té grans secrets: fent una consulta als navarresos, per una banda, i als valencians i als ciutadans de les Balears per una altra, tot plegat s'hauria pogut resoldre d'una manera raonable.

Però es tractava de diluir els països amb voluntat d'autonomia amb relació a Espanya (llegeixi's Euskal Herria i els Països Catalans, des d'una perspectiva estrictament optimista) en un marasme molt més extens i inexplicable, en què les diferents regions espanyoles (vull dir estrictament espanyoles, comptant-hi el monolingüisme i la cultura compartida) fossin autònomes igual que Catalunya i que Euskadi. D'aquesta manera, es liquidava l'evidència que el regne d'Espanya, en realitat, és format per quatre nacions: ni una més, ni una manco. Quatre resulta un nombre més mal de gestionar, amb vista a reconèixer la pluralitat, que no disset. A dos o tres se'ls pot delegar poder, sense que tot plegat esdevengui un caos. Diluir el poder en disset equival a no diluir-lo, i, per tant, a no reconèixer el fet essencial de l'autonomia.

En allò en què no puc coincidir de cap de les maneres amb De Cospedal i amb Aznar, tot i que, com he dit abans, coincidesc plenament en el seu diagnòstic de la plena inviabilitat de l'estat autonòmic, és en la solució: la solució no és una tisorada generalitzada en què, de facto, es liquidi també l'autonomia dels catalans i dels bascos. La solució no pot confondre's, de cap de les maneres, en el retorn a l'estat estrictament unitari, divuitesc, fora del món, tardofranquista. La solució, amb tres dècades de retard, rau, efectivament, a reconèixer l'autonomia a aquells que se senten diferents (parlen una llengua diferent, tenen un sentiment nacional diferent, es consideren d'un país diferent), i a eliminar la ficció de diferència d'aquells que es consideren, abans que res, espanyols.
Un darrer apunt: pens que deu ser més fàcil, dins el context mundial en què ens estam movent, aconseguir la independència nacional (més als Països Catalans que no a Euskadi, on hi ha, encara, problemes afegits de difícil solució) que no aconseguir que algun dia Espanya sigui, efectivament, un estat autonòmic i plural. Perquè un mapa amb les Castelles per una banda, Euskal Herria per una altra, i els Països Catalans per un altre vent resultaria, de fet, tan clar com un mapa de la Península Ibèrica dividit en quatre nacions clarament definides: Portugal (amb Galícia confederada o sense), Castella (amb Galícia confederada o sense), Euskadi (amb Navarra o sense) i els Països Catalans (amb l'Aragó o sense).

Allò que trob una mica fora de lloc és que des de Catalunya o des de les Illes Balears s'alcin veus a favor de l'estat autonòmic, que, al cap i a la fi, s'ha construït contra nosaltres, amb la clara voluntat de diluir-nos en un poti-poti de regions espanyoles. Perquè, al cap i a la fi, el nostre grau d'autonomia depèn, bàsicament, de si som tres o disset, de si som visibles o no som visibles, de si les Balears són a Espanya el mateix que la Rioja, Múrcia o Extremadura són a Espanya. Aquí tenim el tret d'identitat nacional que hem de ser capaços de respondre.