Qui jutja la premsa? Sembla com si aquest judici no tengués més recorregut que els conflictes entre empreses de mèdia, exhibint moltes vegades argumentacions de caràcter polític, ètic o moral, que en realitat disfressen interessos empresarials. La premsa és molt activa -no vol dir això que sempre ho sigui de manera exemplar- en el judici dels altres poders, però aquesta activitat s'alenteix fins a la inanició quan es tracta de jutjar el quart poder.

La situació a l'altra pàtria d'Anselm Turmeda, Tunísia, ens dóna els materials per a una paràbola colpidorament reveladora. Tunísia és aquí mateix, hi tenim vincles històrics, és un punt clau en l'anàlisi dels processos migratoris del sud al nord; i el país és conegut per una considerable quantitat de conciutadans. És un destí turístic molt sovintejat, on empreses de matriu mallorquina tenen o exploten importants establiments d'hostatgeria. Per més que el turisme, tal i com el practicam avui dia, no impliqui el viatger en la problemàtica general del país al qual ha viatjat, almenys alguns vincles sentimentals sí que ens haurien de quedar de l'experiència. Per dir-ho d'una altra manera, sembla que hauríem d'interessar-nos pel país en el qual hem vacacionat.

Si fos així, seguiríem amb atenció diversa l'actualitat de països com Tunísia. Per contra, els nostres mitjans, i els de l'Estat, s'han despert als fets -transcendentals- d'aquest país quan la situació ja havia començat a donar un gir de molts de graus -encara no podem dir quants. La premsa francesa, per exemple, tant en la seva condició exmetropolitana com per la seva llarga tradició internacionalista, venia observant de mesos enrere els moviments que alteraven els sismògrafs polítics al Magrib. Aquí, per contra, ens hem dignat a prendre'ls en consideració quan el tren ja havia partit.

De cop, hem informat dels fets i els hem analitzats. De manera majoritàriament rutinària, hem fet examen de consciència com a europeus, sense que afloràs de manera clara el penediment de contrició. Europa ha mercadejat amb els règims dictatorials del nord africà -els ha recolzats- amb el pretext que aquests dictadors eren un mur contra l'integrisme islamista. Bàsicament, ens hem limitat a aquest retret i a dir que el descontentament dels joves, sobretot dels diplomats, ha estat el principi actiu de la revolta.

És a dir, en tant que quart poder no hem estat, ni de lluny, a l'alçada del que esperaríem d'una premsa crítica i lliure, oberta al món. La premsa -insistim-hi: també la de l'Estat- s'ha comportat amb un provincianisme exsangüe. Fora de termini, ens hem apressat a criticar genèricament els països europeus que han contemporitzat amb els règims autoritaris... No hem tengut temps per a l'autocrítica. Ni temps, ni ganes. Simplement, no en tenim l'habitud. Creim que, barallant-nos adesiara entre nosaltres, hem complit amb escreix.