"Passant un matí el port de Malangosto, em féu l'assalt una dona muntanyenca, tan aviat com em veié venir. "Atura't!" -va dir-. "On vas?"

"Que cerques o que fas per aquest congost?" Jo vaig respondre la pregunta: "Vaig cap a Sotosalvos". Digué: "Has comès la perillosa bravesa de venir per aquesta contrada, de la qual som jo guardiana i per on cap vianant que jo no vulgui se'n surt amb salvament".

I es posà dreta enmig del camí. Digué: "Per aquí, i per molt que vulguis, no passaràs". I jo vaig pregar: "Valga'm Déu, bona dona, no m'aturis la marxa, deixam continuar la jornada, mira que res duc al damunt per donar-te". Respongué ella: "No creguis que parl per parlar. Dic que no passaràs per aquest racó de la serra i no hi passaràs!" Aleshores, aquella filla del diable, que sant Il·là confongui, enarborà la bassetja i m'amenaçà de tirar-me una pedra.

Digué: "Per Déu que t'he de trencar el cap!" En aquells moments feia neu i calabruix. Digué encara la Xata: "Paga'm o sabràs el que és bo!" Jo vaig voler guanyar temps: "Mira, formosa, et diré quelcom que de debò t'interessa; però anem a recer, a la vora del foc".

Digué ella: "Et duré, doncs, a casa; anem, allà trobaràs foc i caliu i, si et portes bé, pa i vi". I jo, emporuguit, tremolós, li vaig prometre que li regalaria un vestit. Això la va complaure, de manera que m'agafà de la mà i em convidà a menjar conill de bosc, bones perdius, pans mal pastats i carn de xot, tot ben torrat sobre una foguera d'alzina, a més de vi, mantega, formatge, llet i una truita. En digué: "Mengem de bon grat per agafar forces, que després hem de fer la lluita que ja saps". Amb tot allò, a poc a poc, em va fugir el fred, i quan més m'anava encalentint més em sonreia, ella. Llavors digué: "Company, l'hora és arribada". I l'entremaliada, afegí: "Apa! Lluitem ara una estona..." I jo vaig fer tot el que ella va voler i encara en vaig sortir bé de preu..."

Aquesta és una de les històries d'un dels llibres medievals més curiosos, obra del que es feia anomenar Arcipreste de Hita. Es tracta del Libro de buen amor, en què hi són narrades nombroses històries, la majoria en primera persona. El mite de la dona salvatge, muntanyenca, que assalta els homes que viatgen pels seus dominis i els obliga a practicar sexe amb ella és present a quasi totes les literatures europees de l'època. Hi ha versions semblants a França, Itàlia, Alemanya... i, fins i tot, Cervantes se'n feia ressò.

Però aquesta de l'Arcipreste, Juan Ruíz, pertany al segle XIV i és per tant de les més antigues. El llibre que comentam es presenta com una mena d'autobiografia amb intenció moralitzadora i, encara que inclou una introducció pietosa i la relació de les aventures amoroses de l'autor barrejades amb tota mena de faules i contes, es caracteritza per un cert realisme i un agut sentit de l'humor. D'altra banda, en la seva forma poètica original combina destrament la cosa culta amb la popular.