Ara toca parlar d'Irlanda. Fa mig anys era Grècia. El senyor Zapatero i la senyora Salgado asseguren que no hi ha cap ni una, per minúscula que sigui, possibilitat de semblar-nos a Irlanda. La vehemència amb què neguen ara és idèntica a la que negaven abans, quan érem "absolutament" diferents de Grècia, i en efecte a força de ser-ho, tan diferents, ens imposaren les mesures draconianes per tots conegudes.
Ara, segons Zapatero, som "absolutament" diferents d'Irlanda i no hi ha ni la més remota possibilitat que ens hi puguem parèixer. I, com sempre sol fer, el president, per donar confiança general, el que fa és provocar el pànic. Convoca grans empresaris -primer eren 25, després 30, llavors 35 i finalment varen ser 37- per parlar de la crisi i de les mesures a prendre per fer-li front. Ara per prendre mesures, quan se suposa que les preses, tal com la inefable ministra Salgada s'ha cansat de contar-nos un pic i un altre en els darrers mesos, eren suficients i anaven bé. La imatge de la reunió de dissabte no és precisament tranquil·litzadora, més aviat tot el contrari. Sobretot si hi sumam l'estranya intervenció del rei. Grans empresaris del país li adreçaren una carta el passat 15 de novembre en la qual li pintaven un panorama apocalíptic si no es prenen mesures serioses i profundes (i ja es poden imaginar vostès quina deu ser la línia de les mesures demanades). El monarca no es torbà gens a posar fil a l'agulla. La ministra Salgado va ser estranyament convocada a palau i el president organitzà la trobada amb els empresaris de dissabte, que si bé el govern va intentar vendre com a quelcom de collita pròpia en realitat li venia suggerit per J. C. Borbó.
Si l'objectiu era vendre tranquil·litat, el resultat els ha sortit com un tir per la culata. Almanco a efectes domèstics. Altra cosa és això que en diuen "els mercats", que déu sap com hauran rebut -si és que l'han rebuda d'alguna manera- la notícia de la preocupació governamental, empresarial i reial espanyola. Fa l'efecte, però, que aquests "mercats", que no se sap per què se l'anomena així, tan boirosament, ja que en realitat tenen noms i llinatges perfectament identificables -xinesos i nord-americans, majoritàriament- seguiran com sempre. És a dir, al marge de tota política i especulant tant com vulguin amb el deute dels països que més a tir tenen, sense cap control ni possibilitat que res públic els controli mai. Mentrestant, el nostre govern pareix que l'únic objectiu que té ja, una vegada deixada caure la careta de "socialista", és intentar tranquil·litzar aquests "mercats" -de per si impossibles de conhortar-, encara que sigui a costa de provocar el pànic domèstic. Perquè el resultat pràctic de tanta xorrada reial, empresarial i socialista serà -qualcú ho pot dubtar?- que ens envergaran noves retallades al nostre fràgil estat del benestar. Aquestes coses sempre acaben així. Quan els "mercats", el rei, els socialistes, els conservadores, els empresaris s'han de tranquil·litzar, ens fan prendre a nosaltres la medicina dolorosa, tant si volem com si no i sense piular: a això li deim "democràcia"? El missatge de dissabte passat és meridià: allò anunciat i en part fet des de maig passat no basta. En resum: preparau-vos que no serà indolor. Això és el que ens diuen el rei, els seus amics empresaris i el seu segur servidor i secretari, Zapatero.