El torcebraç intramurs del PSOE al voltant de la Platja de Palma ha acabat amb una aclaparadora victòria de la consellera Joana Barceló. El sentit comú de la menorquina s'ha imposat per golejada a les dèries paranoides de la calvianera de Guetxo, que tenia el suport i els doblers de Madrid, però que, electoralment, podia dur el seu partit a un carreró sense sortida d'aquí a uns mesos.

Barceló ha fet una gran feina de bisturí. Ha tallat les ungles a Nájera amb el tacte suficient perquè no hi hagués escàndol ni sortís a la llum la larvada guerra interna que es viu en el PSOE des de fa lustres. El president Antich ha trobat una joia amb Barceló. L'algaidí no ha tingut necessitat de llançar-se a l'arena amb la capa i l'espasa, amb el desgast polític que això li hauria comportat. Barceló s'ha bastat ella tota sola, la qual cosa augmenta el seu pes dins el partit i dins el Govern i la canonitza com un autèntic tòtem de la política balear. També el carrer Ferraz ha de prendre bona nota que aquí no funcionen ni els focs artificials com a reclam electoral.

De fet, les relacions entre Antich i Nájera són fredes des de fa més d'una dècada. El 1998 ambdós protagonitzaren un enfrontament a tomba oberta a les eleccions primàries. Guanyà Antich per pocs vots. Diuen que Nájera no ha perdonat mai aquell afront. Si el seu candidat titella, Andreu Crespí, s'hagués imposat, Margarita s'hauria pogut convertir en la madona de Mallorca. No va ser així. Més tard, Antich ha viscut conjuntures d'autèntica soledat dins el PSOE. I una vegada (el 2004), els seus adversaris estigueren a punt d'aconseguir la seva dimissió com a secretari general socialista. Ara les coses han canviat, i molt. Sobre tot perquè Antich té l'inestimable suport menorquí. S'està demostrant que la balear menor és cuna d'autèntics artistes de la política.