cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

N'Alfredino i els trenta-tres

N'Alfredino va ser un al·lot de sis anys que va caure dins un pou. Estem a Itàlia, juny de 1981. Alfredino Rampi va caure al fons d'un pou artesià, ple de fang, de 80 metres de fondo i 30 centímetres d'amplària. Va patir durant tres dies; tot Itàlia es va mobilitzar per provar de salvar-lo. Va ser un dels esdeveniments més tristos d'aquells anys: Alfredino allà al fons, parlant amb el seu país -se li havia fet arribar un micròfon-, ben viu, i els tècnics fent tot el possible per treure'l del forat. Un heroi, Angelo Licheri, un tipògraf menut i prim, es va oferir voluntari per baixar i va arribar fins on s'estava Alfredino. Va estar a punt de treure'l; el va fer arribar fins a només 12 metres de la superfície: però sempre, per culpa del fang, se li esmunyia i tornava a caure a les fondàries.

El president Pertini, de vuitanta-quatre anys, va passar-se tota la nit dret al costat del clot; la RAI va emetre més de 18 hores de programa en directe. Quan n'Alfredino va deixar de parlar, es va anunciar que tots els voluntaris podien intentar de treure'l, viu o mort. I va ser llavors quan al·lots de la mateixa edat d'Alfredino van començar a plorar davant del president i de la mare del nen perquè els donessin permís per baixar. Els jutges van haver de posar ordre. Només se'l va poder treure mort després de vint-i-vuit dies.

Aquesta vegada s'ha pogut baixar i treure els minaires. Trenta-tres homes han estat sostrets als dominis de la fosca en una empresa que hauria de fer-nos sentir a tots orgullosos. És un miracle humà, fruit del l'esforç tècnic dels millors països del món: el trepant que ha foradat la terra -el van haver de canviar trenta-tres vegades- era fet als Estats Units; Alemanya oferia el cable d'alta resistència que els anava traient; Japó, la fibra òptica que els comunicava amb la superfície; Corea del Sud, la telefonia; i també una empresa d'innovació tèxtil nord-americana els va fer arribar uns mitjons fets de fibra de coure, que es mengen els bacteris, tallen les males olors i les infeccions.

El Wall Street Journal, tan positiu en la seva fe mercantilista, ho tenia molt clar: el capitalisme amb els seus premis -els beneficis- que acompanyen la innovació tecnològica i amb els seus agents operant en llibertat havia facilitat un acord de voluntats capaç de salvar vides humanes. Segons aquest diari, tots els aturats del món estan en la mateixa situació dels minaires, i només la lliure empresa els podrà salvar. (Hem de convenir que cap dels grans paradisos anticapitalistes que trobem en el món ha estat capaç de fer res per treure del pou als xilens; ni tan sols Espanya, encara -ai- amb el 'que inventen ellos' d'Unamuno inscrit en el fons de l'ànima, ha pogut contribuir en res a aquesta empresa.)

¿Ha salvat el capitalisme els minaires? N'estic tan segur com d'una altra cosa: que també el capitalisme els hi va enfonsar. Quan el preu de coure puja, els accidents es multipliquen a les mines i ningú inverteix en seguretat. El capitalisme va salvar els trenta-tres, sí, però allà baix hi deixà n'Alfredino.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.