cielo claro
  • Màx: 22.25°
  • Mín: 13.08°
22°

En direcció obstinada i contrària

Els morts, les seves restes físiques, històricament, no eren un problema sociosantitari, sinó el referent de la identitat individual i comunitària, de manera que la seva protecció i veneració era summament important. Fins al segle XIX, quan s'imposa l'higienisme, els enterraments es fan al costat de les esglésies, al sagrat i, fins i tot, en el seu interior, a les ciutats; fins a acabar tots els ossos en el fossar comú, per deixar lloc a la resta. Aquest costum medieval neix de la ferma creença de la influència de les oracions dels vius sobre el destí de les ànimes del Purgatori, destí lògic de qui no és sant en vida. Des del punt de vista social, la negació d'un enterrament era un dels càstigs més terribles que podia patir una persona: separar-lo per sempre més de la comunitat i estigmatizar, amb ell, la seva família: enterrar-lo com un ca. Aquest càstig post mortem era aplicat en casos singulars als qui viatjaven pel món en direcció obstinada i contrària, que eren torturats, esquarterats i les seves restes espargides en l'ignot.

Dels il·lustrats del segle XVIII sorgí l'higienisme que ideà treure els morts dels centres urbans als cementiris, cosa no gaire ben vista per la tradició. A poc a poc, però, i a remolt de molts altres canvis socioculturals, va prendre valor la localització exacta i permament de la sepultura dels éssers estimats en aquests espais reservats i obligatoris, al temps que quedava desterrat per sempre el càstig post mortem. I així succeí aquí fins al 18 de juliol de 1936. No és que hi hagi estampes espantoses com Els desastres de la guerra, de Goya, però les narracions de les desaparicions ens fan creure que es tornà a la infàmia de l'Edat Mitjana.

En direcció obstinada i contrària és el títol d'una antologia de 6 CD del cantautor genovès Fabrizio de Andrè, mort el 1999 i l'esperit lliure del qual passeja pel monumental cementiri d'Staglieno, dalt d'un dels puigs que fan la capital Lígur. A les seves cançons, la mort és el Poder. Quan Fabrizio no ressuscita a les seves cançons els morts al marge de la societat, canta les seves vides irregulars als ravals de ciutats opulentes i, sempre, sempre demana pietat. Com la demanen les escultures que poblen Staglieno. Com ho hauria de demanar tota la societat per superar definitivament la incivil del trenta-sis.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.