No li escatimam qualitats ni personalitat en constatar que, en la conformació del seu bagatge polític, hi ha intervengut decisivament la figura del seu pare, Josep Melià Pericàs, primer en vida i després mitjançant el flux continuat d'idees que genera la seva obra. Així, Josep Melià Ques, nou president d'Unió Mallorquina, ha heretat el testimoni d'un intel·lectual i d'un home que va viure molt de prop els capítols decisius de l'ocàs franquista i del naixement de la democràcia. Ell sempre deia que no se sentia atret pel poder, s'estimava més moure's pels seus passadissos: el coneixement primer que l'acció podria haver estat el lema de la seva vida. D'aquest coneixement, sens dubte Josep Melià Ques n'ha pogut heretar els principis actius que se'n deriven.

Pel seu pare degué poder guaitar a una de les etapes més dramàtiques, esperançadores i apassionants de la història recent, aquells anys coneguts com la Transició -de la dictadura a la democràcia-, conduïda per Adolfo Suárez. Suárez, a penes nomenat president del govern, va viatjar a París i hi va fer aquelles lamentables declaracions sobre el català: com a llengua literària i una mica d'anar per casa, estava bé, però, per estudiar matemàtiques, "seamos serios, señores". Aquest mateix senyor dissenyava, poc temps després, l'Estat de les Autonomies. Què havia passat perquè Suárez canviàs tan substancialment la visió de l'Estat? Josep Melià hi va tenir una influència decisòria.

Josep Melià Ques haurà de fer una altra transició. Aquella en la qual participà el seu pare i la que ara ell haurà de pilotar no són comparables, clar, però convertir la UM actual en una força nacionalista i de progrés, fora de tota sospita i assentada en continguts ideològics de pes, requereix també una gran habilitat política -capacitat negociadora, prudència, sentit dels temps, cor calent i sang freda. De cara a fora, la feina també és ingent i delicada. Més enllà de la militància, alguns comportaments han emmetzinat les aigües del territori on se suposa que el partit s'ha d'engrandir. L'empremta que han deixat -i hi aprofundeixen- alguns dirigents serà molt mala de neutralitzar -això, suposant generosament que no es constitueixin en grup de pressió o corrent intern amb l'objectiu d'avortar la transició.

Josep Melià Ques ja deu saber, per dolorós aprenentatge, que enfront hi té algunes persones que no són de fiar. La societat espera d'ell que les situï fora de la política, lluny dels doblers públics, i que d'una vegada per sempre vagi a parar als abocadors de productes tòxics aquesta manera perversa de fer política que consisteix a saquejar el país tot invocant retòricament la pàtria mallorquina. Si Josep Melià Ques treballa en aquesta direcció, sens dubte obtendrà aviat el reconeixement de capes socials molt més àmplies del que podríem pensar a primer cop d'ull.