El vaig conèixer en persona fa uns quants anys a una xerrada que féu a la sala d'actes de l'edifici Ramon Llull de la universitat. És un home alt, normalment vestit d'obscur, calba incipient, ben plantat i amb aquell posat sincer i honest que solen tenir les persones cabals i que no volten davant la veritat, siguin bascs o del Pla d'Enmig, la mirada bruna directa i sense amagatalls... Una persona que feia escoltera. El dia 20 de gener del 2003 li tancaren el diari Egunkaria i el detingueren de matinada, com en els bons temps d'aquell general menut i mal alletat. Resultava que els acusaven d'estar finançats per ETA, sense fonament de cap mena, com s'ha demostrat després. Però mentrestant, ens explicà als assistents a l'acte aquell dia, que tot el cabal tragicòmic semblava preparat per tocar els nassos a Euskadi, la identitat, el mirall que reflecteix la vertadera imatge d'ells mateixos. Egunkaria va ser tancat a la brava per basc, no per enaltir cap tipus de violència.

Detingueren Martxelo i alguns companys de l'equip de redacció pistola en mà i de matinada, li requisaren l'ordinador i altres coses molt sospitoses i perillosíssimes amb tota evidència, com diu ell amb una saludable dosi de pardaleria, com són ara un llibre sobre balenes, documentació de carreres de cotxes i una mongeta metàl·lica decorativa, mira tu. Després, cinc dies d'incomunicació, tortures i vexacions per part de la guàrdia civil, que ens explicà una per una i jo les estalviaré a vostès perquè no són plat gaire mengívol, fan basca. I ni habeas corpus ni hòsties, que si no calles encara s'hi pot posar més mal, mamó.

A finals d'aquest mes i el següent, al Martxelo i quatre redactors més del diari clausurat, l'Audiència Nacional els sotmetrà a l'etapa final del judici que contra ells es va incoar el passat mes de desembre. Amb la particularitat que tothom està convençut de la inutilitat de tot el remenat per l'evident manca de proves. Bono, tothom manco les entitats "Asociación de Víctimas del Terrorismo" i "Dignidad y Justicia". Pel que es veu a qualcú el seny li boqueja. Vull insistir en l'estranyesa que aquestes maneres d'escapçar els assumptes judicials em produeix, però clar, per sort el món dels plets m'és tan llunyà... Otamendi insisteix vegada i altra al qui el vulgui escoltar que "en el moment del tancament del diari ens varen acusar que ETA ens finançava, però aquesta acusació ha desaparegut". Què cony s'enrotllen ara doncs? Si no és per embullar troca i endidalar-se electoralment amb aquests excrements, ja me diran.

El passat dijous 21 de gener el senyor Martxelo va tornar a esser a Ciutat, a Can Alcover, per altre pic fer públiques les injustícies que es poden instrumentar en nom de la justícia. Malauradament, no hi vaig poder assistir perquè tenia un altre compromís el mateix dia a idèntica hora, però pel llegit als papers, repetí punt per punt allò que ja havia explicat en la visita d'abans. Insistí en les tortures a què foren sotmesos tots ells. I en el fet, comprovable a les hemeroteques, que sempre el seu diari havia defensat la no-violència, el diàleg, les bones formes democràtiques. Ara bé, això sí, el seu atreviment era superb: ho feien totalment i estrictament en euskera, la seva llengua materna, de naixença, nacional, pròpia, irrenunciable. També amenaçà amb aquestes, i bé que va fer: "Un dia, aquells que ens torturaren i els qui ho permeteren, s'asseuran a la banqueta". Si arriba aquesta diada, jo destaparé una botella de bon vi negre de gran reserva per a celebrar-ho. I paladejaré la copa amb delectança.