"Anem a referir els nostreslectors una aventura matrimonial que podria servir molt bé d'argument a una peça dramàtica, i que tanmateix és un fet real. Fa poc que es casà un artista amb una al·lota de vint anys, que tal volta en donar-li la mà no pensava que moria de desesperació un estudiant de la seva edat, follament enamorat d'ella: no va trigar gaire el marit en conèixer que hi havia infracció en el contracte i en la primera emboscada agafà els joves infraganti delicte. "Sou uns pocavergonyes", els digué, "i si jo us pogués matar a tots dos ho faria, però m'estim més una revenja més notable. Esper, cavaller, que no sereu tan covard com per rebutjar un duel a mort...". Aquesta notícia apareixia en els periòdics de París en la data que evocam i els redactors ens volen demostrar fins a quin punt la "picaresca" de la capital francesa es trobava en aquells dies en el seu cim. Així doncs: "L'estudiant acceptà la proposició i conveniren el dia següent de trobar-se en un determinat indret amb testimonis i pistoles.

A l'hora assenyalada, el nostre artista ja era en aquell lloc amb dos amics, però esperaren inútilment molta estona i ja s'anaven a retirar quan arribà un emissari que posà en mans de l'home ofès un bitllet concebut en aquests termes: Cavaller, jo us podria matar després d'haver-vos robat la dona, i això seria espantós: he decidit, per tant, deixar-vos viu: per aquesta acció sabreu que no som cap tigre; però vull dur la meva generositat més endavant, i ja que conservau la vostra existència, per tal que no us sia penosa, m'encarregaré de la vostra dona, de la qual no sentireu a parlar més. I quan l'artista tornà a ca seva, trobà que amb la seva bella esposa havien desaparegut tots els efectes d'algun valor que hi tenia i, a més d'això, una suma de doblers que hi havia dins un armari, del qual destrossaren el pany". S'hi afegia que segons dades recollides del servei d'ordre, cada dia s'aixecaven a París vint-i-cinc mil individus sense feina que es plantejaven la manera de menjar al llarg d'aquella jornada.

D'aquest total de persones indigents, n'hi ha més de cinc mil que són mestres en l'art de l'estafa i el robatori, i cada un d'ells recull, per terme mitjà, deu francs diaris, ja sia enganyant el més ingenu, ja sia per robatori violent. Això forma una suma de cinquanta mil francs al dia i, per tant, implica que són vint milions de francs a l'any. Si afegim a tal suma el que roben els lladres de segon ordre, es calcula que el total del que és robat pels lladres de París, ascendeix a quaranta milions de francs cada any. Aquesta estadística feta per la Policia francesa no devia anar gens errada. És clar que París era una de les més grans urbs europees, amb gent vinguda d'arreu el país i de la resta del continent.