En aquest 2009 de pessimisme global, la girada a la tardor haurà resultat devastadora. Ho dic ara pensant en la Menorca que assisteix, inerme, a la minva de la galeria de personalitats remarcables. Massa defuncions de gent notable hem hagut de suportar darrerament. Em dispensareu que, en dos articles consecutius, us hagi d'entonar cadències fúnebres. La crua realitat, però, m'hi mena -també el meu amor a la història d'un niell que embriaga, a vegades fins a la febre morbosa. Primer ha estat el gran empresari, el menorquinista acèrrim Gabriel Llambias Llabrés, que s'acomiadà de la vida el 12 d'octubre, a 94 anys. Després, amb pocs dies de distància, ha passat avall el metge reumatòleg Blai Llopis Faner -alhora novel·lista i doctorand universitari a 84-, que deixa flaires de caient noble, de cultura i d'humanisme diàfans. I ara, quan no ens n'havíem recuperat emocionalment, bufa d'Amèrica la mala nova de la mort de l'insigne cirurgià ortopedista Ignasi Ponsetí Vives, eminència en el tractament no agressiu dels peus equinovars -el peu de bot, o peu tort, de la parla popular.

Per als espanyols, el descabdellament del segle XX -amb els reguerons dels molts holocausts que el jalonen- ha representat un canvi radical en el paper que Amèrica els ha jugat. Esvaïda la vella condició imperial de terra de conquista i anorreada la idea de promissió per als desheretats econòmics que han somniat la truita de fer-se rics, el significat del continent ha dat un tomb fondo i pesarós. En el curs del nou-cents ha actuat com a terra per al pur exili. En els darrers temps, en efecte, Amèrica ha fet d'empara per a l'exili de la matèria gris; per tant, la pèrdua dels millors cervells, desatesos de l'Espanya tristíssima del franquisme. Alhora, s'hi ha practicat també un segon tipus d'exili derivat de la persecució política i ideològica, sovint acarnissada. Idò: en el cas del doctor Ponsetí, si hem de ser precisos i transparents, haurem de convenir que s'hi observa la confluència de totes dues modalitats terribles, de fatal combinació. Allí on l'oceà atlàntic fineix camí de l'ocàs, hi anà a raure com una desferra del desastre de la Guerra Civil, amb tants i tants d'altres.

Llicenciat en medicina l'estiu del 36, féu la civilitzada pau de travessar una contesa en bata blanca, fil de sutures a les mans i un titànic auxili en favor dels ferits i els mutilats que inundaven els hospitals de campanya. Així, pel fet d'haver actuat com a traumatòleg republicà, el franquisme l'empaità passats els Pirineus i fins que pogué desembarcar a Mèxic. Ben enfora de provocar morts, el jove facultatiu havia guarit ferides i gangrenes, però el nou règim espanyol el repudiava. De la capital mexicana, ajudat per col·legues de prestigi, passà després a Iowa, a l'estat del centre-oest de l'Amèrica del nord. Fou el 1941. Sota el mestratge d'Arthur Steindler, esdevingué metge resident fins al 1944, i aviat es convertí en membre del grup de cirurgians ortopèdics de l'hospital universitari de Iowa. Treballador infatigable, la barrera nonagenària (nat el 1914) no li impedia actuar com a catedràtic emèrit, amb centenars de pacients cada mes.

Fins fa pocs dies, molts anaven a consultar-li les malformacions del peu de bot. L'OMS calcula que 100.000 nadons neixen anualment amb la patologia: una mena de desordre del trencaclosques ossi dels peus, que fa que es cargolin cap a endins i que la criatura mostri un peu de cavall -talment d'un equí, d'on deriva el terme equinovar. Idò, el doctor Ponsetí, des de 1950, va implantar una tècnica correctora sense quiròfan. Avui s'anomena Mètode Ponsetí i és practicat arreu del món. Els testimonis internacionals de gratitud s'han multiplicat arran de la defunció del metge. De Lituània, una jove curada amb el seu sistema, ha deixat escrit a internet, en nom del club d'exafectats: "Dr. Ponsetí changed our lives. We will always be gratefull".

En un correu electrònic, la vídua, Helena, m'ha referit amb pena i serenor: "Miquel Àngel: Ignacio tuvo una apoplejía el martes 13 de octubre imposible de arrestar. Murió el domingo 18. Final rápido: lo que quería para cuando llegara su momento. Los últimos meses soñaba con volver a España, a Barcelona, a Ciudadela, donde tenía el corazón. Tenía vivos en su recuerdo cada momento de su niñez en su ciudad natal".