cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Heterodòxia, o gamberrisme

Ja és ben vera allò que uns comptes fa l'ase, uns altres el traginer i encara uns altres l'amo de l'ase. Dic això perquè és el que em va passar dissabte passat amb l'article que vaig escriure, amb una valoració molt distinta de com crec que fou rebut o llegit. Pels comentaris que me n'han fet algunes amistats, he cregut que han considerat que el tema no tenia la importància que jo em vaig pensar que sí que tenia. N'estic una mica decebut, perquè si persones com ells no han valorat adequadament la importància del tema és, sens dubte, perquè no en vaig saber expressar bé. El tema -no sé si el lectors ho recorden- era el canvi que amb la modernitat -a partir del segle XVII- va sofrir la manera de trobar o justificar la veritat, tant en el camp de la ciència com en el de la jurisprudència. Aquesta veritat o raó ja no havia de dependre, a partir de llavors, de l'honorabilitat ni de la virtuositat de qui defensava una hipòtesi o un dret, sinó de les proves objectives presentades en l'esmentada defensa o reivindicació. Vaig voler dir, també dissabte passat, que aquest canvi en el sistema d'argumentació i comprovació necessità un lloc nou on defensar les pretensions dels ponents i que en el cas de la ciència aquest lloc fou el de les noves societats científiques, el model paradigmàtic de les quals fou la famosa Royal Society de Londres. La nova ciència, basada fonamentalment en dades o proves, mostrà ben aviat la seva superioritat i el poder polític, que fou conscient d'aquesta superioritat, es posà quasi immediatament al seu costat: li donà totes les prerrogatives que tenen les coses que són oficials i condemnà els sabers obtinguts per altres mètodes a ser considerats com a sabers heterodoxos, extraacàdèmics o paracientífics: fraudulents. S'establí una clara intente que consistia, en essència, que els científics no opinarien sobre opcions polítiques i els polítics no es posarien a discutir ni a pontificar sobre temes de caire científic. L'esmentada intente ha estat norma comuna i generalitzada en tots el països democràtics i al llarg de la història només se'n registren algunes -ben poques- excepcions. Les de l'"affaire" Lyssenko, les tesis genètiques i antropològiques de l'Alemanya nazi o el recolzament americà al creacionisme en són probablement les més conegudes, d'aquestes excepcions. Em tem, però, i ara ja entram en el tema -en la sang- que vaig prometre la setmana passada, que si Déu no hi posa remei la història en registrarà un altre cas, de la traïció que els polítics han fet a l'esmentat pacte establert. Un cas, ai, que ens és ben proper. Consisteix -n'estic ben segur, que els lectors d'aquest diari ja ho hauran endevinat- en la incoherència i deshonestedat que suposa que els polítics demanin proves -aquesta santa paraula de la ciència i del dret moderns - objectives quan algú del seu partit és acusat d'alguna malifeta i no n'ofereixin cap, ni una, quan aquesta persona o grup polític es converteix en l'acusador. Hi ha encara, però, un altre fet, per ventura més greu. És l'agosarament que tenen alguns polítics d'opinar sobre qüestions de caire estrictament científic i d'assumir les tesis més extravagants i més allunyades de l'opinió ortodoxa i científica. És el cas de les peregrines i gairebé còmiques opinions filològiques dels dirigents del nostre partit més votat (el senyor Delgado, la senyora Estaràs i alguns altres membres ­-no tots, afortunadament- de l'esmentada agrupació conservadora). Aquests polítics amb ben poca vergonya han necessitat alguns corifeus i els han trobats. Els han trobats allà on pensaven: en algunes persones ressentides de la ciència oficial i acadèmica, la majoria presumptes analfabets de la seva pròpia llengua, que, en lloc de posar-se a estudiar-la seriosament, intenten, aixoplugant-se sense tornar vermells sota el nom del savi de Randa, desautoritzar sense proves els filòlegs científics i les institucions, com la UIB, que els recolzen. Es fan la il·lusió, pobrets, que passaran a la història com a heterodoxos, però el lloc que aquesta història els reserva en serà un de molt més trist: simplement el de gamberros indocumentats de la cultura.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Es Frare de sa Comuna, fa mes de 13 anys
I tu, què escrius un article tan llarg sense cap punt i a part? Pots saber molt, Bujosa, però no saps escriures. I a més estan com una cabra. M'han dit que te n'han passades de grosses, aquest estiu!
Valoració:-3menosmas
Per Pensant, fa mes de 13 anys
Molt bon article! Crec que ni en Carlitos Delgado ni na Estaras podran entendre l'escrit del Sr. Bujosa. Així hi tot mai es tard per a començar a pensar, que és gratis.
Valoració:5menosmas
Per un dia de calor, fa mes de 13 anys
Molt bó Xesc. la primera frase i la darrere son molt aclaridores
Valoració:6menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 13 anys
En català no és "brètols"?
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente