¿Algú creu que amb un ordinador per alumne millorarem la formació dels nostres estudiants? Com ja sabem, aquesta va ser la solució a les nostres serioses mancances educatives per part del govern de Zapatero, sense que s'hagin aixecat massa opositors a la seva tan discutible mesura. ¿Per què suposen que els alumnes aprendran més amb un ordinador? ¿I d'on sorgeix aquesta superstició tan estranya? No dubto que Internet i les noves tecnologies siguin instruments meravellosos d'accés i de difusió de coneixements; crec que les oportunitats i les possibilitats que hi ha, gràcies a les noves tecnologies, de formar-se i d'accedir a la cultura són ara més sucoses que mai, tot i que per usar-les amb plenitud i amb coneixement de causa s'ha de tenir una formació prèvia, que les noves tecnologies difícilment poden conformar.

Són instruments que, en mans ja plenes i entenimentades, permeten un salt endavant molt remarcable -decisiu-, sent com són grans finestres obertes a la pluralitat de teories, a les llengües, al debat d'alt nivell. Però per elles mateixes són ben poca cosa. Un ordinador és un mirall, talment un llibre: et torna la imatge que hi projectes. Si ets un ignorant, els microxips no et faran savi. Steve Jobs -un dels pares de totes aquestes invencions: el fundador d'Apple, el principal popularitzador l'ordinador personal- explica la seva formació en un document impressionant, el discurs de graduació de la Universitat d'Stanford (el trobareu a la xarxa). Allà, Jobs narra als alumnes quins van ser els meandres que el van portar fins al camp on ha excel·lit amb tant d'èxit, on tanmateix no hauria fet res sense una actitud curiosa, confiada, assedegada d'uns coneixements dispersos en multitud de disciplines.

El discurs de Jobs serviria per il·lustrar les tesis de Harold Bloom en el llibre La religió americana: destil·la un cert providencialisme, un individualisme a ultrança, i la creença en una veu interior que guia i conforta. Jobs diu als alumnes que sense avidesa pel coneixement no tastaran mai l'èxit. I sense aquesta avidesa, les noves tecnologies no són res més que matèria morta, un suport cridaner per perdre el temps amb alegria. Han estat les noves tecnologies aplicades a la cultura de l'oci (la música, els videojocs, el cinema) les que ara per ara defineixen l'oposició entre l'educació i la formació i el desori illetrat enmig del qual es mouen els nostres joves. Suposar que adaptant la cultura -la literatura, la física, la història, la llengua...- als formats de les noves tecnologies farem alguna millora és igual de ridícul que si, en el temps dels nostres padrins, s'hagués ensenyat a llegir i a escriure enfilant els mestres d'escola a les bicicletes, suposant que aquestes fossin el factor de distracció dels al·lots d'antany. Adoptar la cosmètica de l'enemic em sembla una mala estratègia.