La incapacitat de l’esquerra espanyola per trobar territoris comuns i objectius que convidin tots els grups a avançar pel mateix camí és una de les qüestions més greus en el panorama polític actual. Amb el PSOE remant cap als mateixos horitzons del liberalisme, que dèbilment qüestiona en alguns matisos, la defensa dels interessos dels més desafortunats requereix unes forces polítiques capacitades per fer front als grans reptes d’aquests temps tan convulsos.

Seria una calamitat que les aspiracions de les classes treballadores o la sort dels exclosos del sistema s’encomanassin exclusivament a una socialdemocràcia cada cop més en línia amb la dreta en les grans qüestions del món actual. I, això no obstant, el congrés d’Izquierda Unida no ens deixa finestres obertes a l’esperança. Els mals li vénen de molt lluny i sembla que l’empenyeran més lluny encara, però pel camí de l’atomització, en un procés autodestructiu que sembla inexorable. Quan més necessita la societat una esquerra forta i moderna, la divisió, com un destí bíblic, la fa inoperant, anèmica, ni tan sols testimonial.