Ser rei no deu ser gaire fàcil. I haver-ho de ser legislatura rere legislatura deu ser ben pesat. D’altra banda, tot i que el rei té els avantpassats que té i que Grècia és un dels estats amb una política més dura contra la diversitat lingüística, no hauria col·locat la família reial a la primera fila dels obstacles que impedeixen construir un estat igualitari pel que fa al tractament lingüístic; abans hi hauria posat altres poders més obstinats a impedir-ho. Però la feta de la placa de Menorca de fa devers un mes em fa tambalejar la fe en les meves impressions. La protesta del rei perquè hi figurava com a "Joan Carles" podria arribar a entendre’s com un copet a l’esquena a l’esperit del Manifiesto.
De fet (i una cosa duu l’altra), ¿no fa no sé què pensar que a l’hereu de la corona li posaren Felip? El mateix nom del rebesavi del seu rebesavi, que tan popular s’ha fet en la història de la llengua catalana. A part d’aquesta connotació tan contundent, nòmer Felip té un altre problema: si arribàs a regnar, seria Felip VI i segur que li dedicaríem una plaça, la qual cosa faria que en arribar-hi l’autobús de l’EMT, amb el famós sistema de megafonia, sentiríem que som a la "plaça de Felip vi".
J. F. López Casasnovas, en aquest diari, insinuava amb ironia que el comentari reial ben bé podria ser una broma al·lusiva a la cèlebre anècdota d’en Carod. Jo, en la mateixa sintonia, hi veig, però, una altra lectura que evidenciaria subtilment un desig. En anunciar que ell no és "Joan Carles", sinó "Juan Carlos", manifesta la voluntat de renunciar el tractament reial, i reclama el propi de qualsevol ciutadà. Perquè els reis, els papes i els sants per la seva ubicació entre l’aquí i el més enllà són patrimoni de totes les cultures, per això s’hi integren totalment; i Sant Pere és "Sant Pere", Benet XIII és "Benet XIII", Felip V és "Felip V" i Enric VIII és "Enric VIII".
Entenc que podria ser irrespectuós suposar el comentari reial fruit de la ignorància, seva i dels que l’acompanyaven i erròniament es disculparen del fals error. Si no és cap d’aquests supòsits, el monarca podria voler manifestar, amb la queixa, la voluntat de deixar de ser rei. Segurament seria molt precipitat creure que, per això, en els pressuposts de l’Estat han incrementat l’assignació a la família reial.
La voluntat de ser ciutadans com els altres, amb virtuts i defectes, ho demostra bona part de la família en moltes d’ocasions. Just ara, la reina, amb les declaracions publicades en la seva biografia, on mostra –com a mínim– poca oportunitat constitucional (despús-ahir el mateix Bush es lamentava d’haver estat imprudent en l’ús d’algunes expressions). També vàrem poder veure aquelles imatges dels passats Jocs Olímpics en què es veia una part de la família reial brandant una bandera espanyola i cridant, com a autèntics tifosi, per animar no sé quin representant de la selecció espanyola.
En altres ocasions hem vist el rei que, recordant-nos el president Sandro Pertini, a les llotges dels estadis (o en cimeres que es fan famoses per això) exterioritza amb gestos o paraules el seu apassionament poc senyor. Fixau-vos que, quan demostren aquesta actitud els presidents dels clubs, sol ser mal vista o, fins i tot, objecte de retret. No és lògic reclamar més contenció als presidents dels clubs esportius que als reis.
Els reis no poden semblar ser com la resta de mortals, per això són reis. Si els reis volen ser com la resta de ciutadans i mostrar les seves passions obertament, les seves fòbies, simpaties o ignoràncies, queda clar que poca cosa pròpia els distingeix dels altres. Per tant, quan en un país democràtic que vol mantenir la monarquia, res excepcional no distingeix els reis dels altres, podrien satisfer l’aparent desig de la família reial i prescindir-ne.
D’aquesta manera, podrien fer rotatiu el càrrec i cada cert temps tenir un rei i una reina diferents, en una espècie de resurrecció d’aquella espècie de reality show de TVE, Reina por un día, que assolia el 100% de l’audiència televisiva. De fet, hi ha peixateries, d’envejable esperit democràtic, on distribueixen amb generositat la condició reial i no tenen cap problema d’anomenar rei (o reina) qualsevol dels seus clients. Arribats aquí, aquell senyor, que abans hauria estat rei, podria exigir que, s’hi referissin en la llengua que s’hi referissin ("aquí i a la Xina"), l’anomenassin "Juan Carlos", no en mancaria d’altra.
