algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Fruita del temps

La tardor és l’estació de les fruites generalment poc valorades i en tendència irrefrenable a la desaparició. Ara mateix hi ha a Mallorca una partida de pagesos de cap de setmana que, enyoradissos d’infanteses no tan lluminoses com els agradaria recordar, es dediquen a salvar de l’oblit arbres i arbusts en procés d’extinció. Servidor me’n consider, d’aquest feinejar, un amateur, amb el benentès que la feina i l’esforç de l’amateur d’aquesta arboricultura quasi-clandestina són tan feixucs com els requerits per una agricultura més rendible.

Així, a Mallorca hi ha, en trossos de terra més o menys ben repartits, petits jardins botànics de la memòria, que momentàniament i simbòlicament conserven testimonialment, posem per cas, les murteres, cirerers de pastor, arboceres, nespleres, atzaroleres, serveres, ginjolers, codonyers, etc. De tot plegat, i a banda la impagable companyia que silenciosament ofereixen aquestes arbres o arbusts, se’n treuen breus satisfaccions que mantenen activa la memòria dels paladars.

Tendim a viure el passat mitjançant el patrimoni monumental, però amb el mateix interès ens hi podem mudar tot assaborint aquestes galletes amb base de pasta de dàtil, la recepta de les quals ens arriba de l’antic Egipte. És una sensació estranya, com la d’escoltar la música dels coptes sabent que és la mateixa que sonava en els enterraments dels nobles egipcis. Hi ha fruites que afavoreixen d’una manera especial aquest llaç amb el passat.

Servidor, no em faceu dir per què, crec que ens hi inciten més les d’aquells arbres que se sembraven en algunes voreres, prop de la frescor dels torrents o de les síquies, i que eren com a expressions líriques de la vida rural, en el sentit que no hi havia més interès en el seu cultiu que el d’obtenir un instant de rara alegria. Les nesples, els codonys, els caquis, a les nostres planes, se sembraven amb una filosofia que recorda el Da nuces pueris de Catul.

Acabada l’esplendor del caqui, aquesta matèria sagrada amb què celebram la fi de l’estiu i l’arribada de la tardor, ve l’etapa de les festives arboces, de les nesples –tan austeres–, les prodigioses magranes, els codonys com a llàgrimes de sol hivernal. A aquests fruits, d’explotació comercial en decadència, llevat, potser, de la magrana, se n’hi van afegint d’altres de tarannà exòtic, però que arrelen i s’aclimaten en alguns paratges del país. Aviat arribaran a taula els alvocats indígenes.

Ara comencen les guayabas –la medicina naturista els atribueix pràcticament la clau d’una bona salut comparable a la immortalitat. La generosa pitaya s’acomoda sense cap queixa als nostres terrenys i al nostre clima. Ens permeten breus, suaument promíscues expedicions als sabors llunyans d’algunes pàgines de Robert Luis Stevenson o de Conrad. I d’aquesta manera innocent passam estones, mirant de no fer mal a ningú.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Conxa, fa mes de 13 anys
Mestre Frontera, tenia embastat un article damunt els humils fruits de tardor, cada dissabte vaig a la Boqueria a comprar gínjols. Després del teu magnífic article, ben poc tenc que dir. No t'hauria arribat a les soles de les sabates recordant les nesples, les serves i les atzaroles. Donaria el que fos per tornar-ne a menjar.


Valoració:8menosmas
Per PLATA I MORA, fa mes de 13 anys
Però que bé escriu aquest home. I que bones deuen ser aquestes galletes que arriben de l'antic Egipte...
Valoració:22menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente