Tampoc reflecteix la realitat aquest títol. Tres anys sense el seus articles a El País és més encertat; ell serà viu mentre tinguem memòria i, en arribar la tardor, rellegim el seus llibres; l’autobiogràfic El niño Republicano, sobretot. I articles que sempre degoten saviesa i mala bava de la bona, de la ben sublimada, dels que guard dins una carpeta antiga i mostosa de palpades, d’aquelles que els anys comencen a colorar d’empenta de frare, i les obris i es fa de dia quan tornes a tocar el paper que sols envelleix la textura, mai el contingut.
Va morir dia 19 d’octubre de 2005 quan era un jovenet de 81 anys. Des d’aquella data, ja no tots els dies compr aquell diari. Així i tot ho faig sovint, malgrat els 10 cèntims (17 pessetes) de biaix respecte als altres. Quasi sempre en sol tenir el mèrit El Roto, l’humorista. I la línia del diari. I alguns col·laboradors actuals també, clar.
Don Eduardo va escriure més de 25.000 articles en la seva vida. N’hi llegí molts, i poquíssimes vegades n’hi vaig trobar cap ni un que no fos un farcell d’encerts. Quasi mai li vaig descobrir un article de passatú, ell al gra sempre i amb les dues mans grapada plena. Endemés els matins a La SER, al Barra libre, mesurat i just a tothora. I saber i poder fer això tots els dies, i més a l’edat del seu DNI, tenia un mèrit extraordinari. A mi em costa una feinada qualque pic trobar temes que no estiguin massa manotejats, i això que sols en faig dos per setmana, mira tu. Sí, companys, ho confés, els que confeccionau amb encert una columna diària us tinc una especial admiració. Quedi constància.
Ara mateix tenc a les mans un dels seus VISTO/OÍDO que el dia 13 de novembre del 2004 va titular Faluya, que potser serveix de paradigma del que fins aquí he arribat a dir. Comença així: "El sonido de las explosiones, el silbido de los proyectiles y la luz de los incendios se ha apoderado de Faluya. Es el asalto final de los ‘marines’ a lo que llaman ‘santuario del terrorismo’, pero que en la ciudad, con sus habitantes –los que no han podido huir–, llaman resistentes, patriotas, guerrilleros, independientes y hasta santos mártires. No sé si esta ciudad pasará a los anales de los mártires, como Dresde o Hiroshima: depende qué idioma se hable, qué libro se lea, qué censor borre los recuerdos o qué general ensalce los suyos".
Després segueix l’article narrant quan de nin, va tenir la desgràcia d’habitar el Madrid de la resistència al setge de les tropes franquistes, i de les vegades que estant a la coa del pa se va haver de tirar al trespol per no ser glapit pels tirs d’un ‘paco’ dels que els disparaven des de l’església de Los Dolores. De com, ninetxo espaordit, pel renou va aprendre el calibre dels canons dels rebels, si era de pistola o de fusell el tir, quins eren els avions quan els sentia la remor dels motors, si Caproni o Junkers... I testimoni després, com els heroics defensors de Madrid, passaren després a esser rojos assassins fills de la gran puta, segons els guanyadors.
I l’acaba l’article amb aquest paràgraf: "No irá Bush al tribunal de La Haya, donde juzgan a los criminales de guerra. Es otra cosa y su pueblo le ha votado: legalizado. Vi las imágenes de archivo donde está con Aznar, que fué el martes a felicitarle, y los dos se reían a carcajadas: el latino Aznar se retorcía de risa, literalmente. He aquí dos, pensé, que tienen la conciencia tranquila". Des d’aquí, don Eduardo, aquella encaixada que jamai ens férem físicament i ara ja és impossible. I palesar enyorança, molta enyorança.
