Germanes

 No saps si predisposar-te a la llàgrima o a la rialla. Però al final, aquesta indefinició (o definició contradictòria) esdevé el principal atractiu de la funció, que per aquesta precisa raó mai no perd l’interès i entreté fins al darrer minut. Almanco manté el públic en guàrdia en tot moment, que ja està bé. Tot i que persisteix la sensació esmentada de no saber si estam gaudint d’un divertimento polissó bastant discret, una mica forçat i no gaire original, o d’una audaç estratègia comercial, que mescla una incisiva anàlisi social en clau de retrat col·lectiu buf amb el més destarotat gust popular per la bajanada.

 Una estranya combinació, en qualsevol cas, que resulta atractiva gràcies a un repartiment que sintonitza perfectament amb les intencions de la directora i fluctua amb convincent naturalitat entre la hilaritat i el drama com si el que estan representant fos el més normal del món (per moments em recordà el cinema inclassificable de Wes Anderson). De manera que, així les coses, un no sap si prendre’s amb seriositat l’obra o com una broma esquitxada d’espurnes surrealistes i amb una certa tendència a les formes de les vodevilesques sit-coms televisives. Una sèrie de dubtes a l’hora de valorar el conjunt, als quals cal sumar també l’estrany ús d’un bilingüisme innecessari, allà on català i castellà s’alternen sense aparent motiu ni intenció, i sense aportar res a l’obra. Bé, s’han vist coses pitjors, i aquesta almanco entreté força.