Com qualcú ha escrit, l’escriptura que practica o exerceix Paul Auster, el famós escriptor nord-americà fill de pares jueus oriünds de Polònia, podria esser considerada com una teràpia sense fi, els seus personatges es troben sempre en situacions límit i tot cercant la pròpia identitat.
Però a Leviatan, la novel·la que el 1993 va merèixer el Prix Médicis, que, en una eficaç traducció de Marc Rubió, acaba d’aparèixer a la col·lecció labutxaca, hi podem trobar alguna cosa més, la presentació d’un mite eminentment nord-americà i a la vegada universal.
En una novel·la dins la novel·la, escrita per un dels dos protagonistes principals (ambdós escriptors), centrada en el trànsit del XIX al XX als EUA, d’acord amb el costum de Paul Auster, hi apareixen diversos personatges reals de l’època.
Entre ells, Emma Lazarus, una poetessa jueva de gran sensibilitat, amb una obra original força considerable, traductora de Goethe i Heine, amiga d’Emerson i dels transcendentalistes, a qui els pogroms a la Rússia zarista a principi dels vuitanta varen mobilitzar a socórrer les onades d’immigrants que en varen resultar, i autora d’un famós sonet, The New Colossus, inscrit parcialment en una placa de bronze al peu de l’Estàtua de la Llibertat, en el port de Nova York.
Crec que val la pena traduir el seu inici: "No com el gegant de bronze grec de tanta fama / De membres poderosos eixancats de terra a terra / Aquí, a les nostres portes de l’ocàs, banyades pel mar, s’aferra / I dreça una gran dama amb una torxa, de la qual la flama // És un llamp empresonat, i el seu nom o marca / Mare dels exiliats...". Per raons que es faran òbvies pel lector, la novel·la dins la novel·la pren el títol del poema.
Perquè un dels missatges del llibre és que aquest colós "a diferència de la bandera, que tendeix a dividir la gent tant com a unir-la, l’estàtua és un símbol que no provoca controvèrsia. Si bé molts nord-americans se senten orgullosos de la seva bandera, n’hi ha molts d’altres que se n’avergonyeixen, i per cada persona que la considera un objecte sagrat n’hi ha una altra que voldria escopir-hi, calar foc o arrossegar-la pel fang. L’Estàtua de la Llibertat és aliena a aquests conflictes.
Durant els últims cent anys ha transcendit la política i la ideologia, i ha estat al llindar del nostre país com un emblema de tot el que hi ha de bo en nosaltres. Representa més l’esperança que no pas la realitat, la fe més que no pas els fets, i seria difícil trobar una sola persona disposada a denunciar el que significa: democràcia, llibertat, igualtat davant de la llei. És el millor que tenen els Estats Units per oferir al món, i per molt desencantat que es pugui estar pel fracàs americà a l’hora de viure d’acord amb aquests ideals, els ideals en si mateixos no els posa en qüestió ningú". La cita és llarga, però crec que val la pena meditar-la.
Per molt que Paul Auster, com sempre, juga amb situacions i fets més aviat inversemblants, fidel al seu credo que "per molt delirants que són les nostres invencions, no poden igualar mai la impredictibilitat del que el món real genera constantment", no es perdin Leviatan, segurament un dels seus millors llibres.
