Els jutges Falcone i Borsellino no només van ser dels primers homes a posar en escac la Cosa Nostra. També varen ser dels primers que en demostraren l’existència. No és que fins aleshores ningú sabés que la Màfia era real, però el seu poder era tan enorme i la seva impunitat delictiva tan absoluta que havia aconseguit fer creure que, més que una organització complexa que participava no anecdòticament sinó estructuralment de l’Estat italià, era només un simple rumor, una mena de mite tribal, com a molt una expressió típica del caràcter i la manera de ser dels sicilians. Ja diuen que la millor astúcia del Diable és fer creure que no existeix.
Això va canviar quan, a principis dels anys 80, es va produir una guerra interna dins l’organització per veure quina família assolia el poder absolut. Hi hagué centenars de morts, i a la fi vencé el clan dels corleonesi, comandat per Totó Riïna. Tommasso Buscetta era membre d’un dels clans derrotats. Riïna li va matar dos fills, un germà, un gendre, un cunyat i quatre nebots, i Buscetta decidí venjar-se contant tot el que sabia sobre la Màfia. Demanà ser interrogat per Falcone, el jutge més lúcid i fiable d’un gabinet de jutges antimàfia format anys abans. Les declaracions de Buscetta propiciaren centenars de detencions, que per fi van permetre muntar un macrojudici amb tota regla contra la Cosa Nostra. Per celebrar-lo, a Palerm es va construir un nou edifici, gran com un estadi, de ciment armat, prou fort per resistir l’impacte d’un míssil. Falcone va passar a viure en una constant amenaça de mort.
No es rendí. Tirà endavant amb el judici; veia que per primera vegada la gent de Sicília estava animada per derrotar els mafiosos. Però aviat les coses es complicaren: entrebancs dels polítics, crítiques d’altres magistrats, fins i tot al camp de futbol del Palerm aparegueren pancartes amenaçant el valerós jutge, i els diaris varen començar a rebre cartes de ciutadans que protestaven perquè cada matí es tallava el trànsit quan Falcone havia d’anar de l’oficina on estava protegit fins al lloc on se celebrava el procés... En tota la seva història, la Màfia havia acabat matant sempre tots aquells –jutges, policies, polítics, o penedits– que s’hi havien oposat, però ara alguna gent es queixava per la incomoditat viària...
Finalment, el judici acabà amb unes condemnes massives: un gran èxit. Que, tanmateix, no tengué continuïtat. Tant la majoria dels seus col·legues de la judicatura com la majoria dels responsables polítics li anaren fent cada cop més el buit. I un dia Falcone, que se sentia abandonat per gairebé tothom, va vaticinar que el matarien. El mataren, juntament amb la seva esposa i tres dels seus escortes, el 23 de maig de 1992, amb una bomba que va esclatar al pas del seu cotxe quan anava de l’aeroport cap a Palerm. Tutto é finito, declarà el jutge Caponetto, mentor de Falcone. Però no, encara no tot era finito. Perquè el seu amic Paolo Borsellino, tan digne i honrat com ell, prengué el relleu en la lluita. Cinquanta-vuit dies després, també el mataren, amb un cotxe bomba, davant la casa de la seva mare. El clima d’indignació que s’escampà per Sícilia va ser impressionant. La por s’apoderà de tothom.
Una al·lota de setze anys, de família mafiosa proscrita, a qui els mafiosos havien mort un germà, havia decidit un any abans col·laborar amb els jutges. Primer amb Falcone i, després, amb Borsellino. Quan li anunciaren la mort del segon, que s’afegia a la del primer, va agafar un paper i va escriure: "Ja no em queda cap esperança". I es va matar tirant-se per una finestra. Sabia que ara sí tot era finito: tot s’havia acabat. No em direu que no és una de les històries més tristes que heu sentit mai.•
Escriptor
