N’hi ha –ben segur– moltes més. Però si hagués de triar dues representacions del que és per mi el mal en estat pur, el mal omnipotent, sense una engruna de bondat ni d’esperança, triaria el nazisme i la Cosa Nostra, la màfia siciliana. Ja sé que són, tant per magnitud i ideologia com per incidència històrica, dues coses molt diferents, i que és absurd equiparar el totalitarisme implacable i els assassinats massius de Hitler i companyia amb les malifetes sanguinàries d’una organització que duu a terme les seves activitats delictives en una illa gran però relativament poc poblada del Mediterrani.
En última instància, però, la magnitud del mal, d’un mal determinat, no és mesurable per les xifres de morts que deixa al seu pas, ni encara menys per l’abast geogràfic en què es desenvolupa, sinó per una cosa molt més abstracta i concreta a la vegada: per la força fosca i per la normalitat enverinada amb què contamina amb por i amb violència les vides d’aquells que el sofreixen. És en aquests termes que la Màfia siciliana no té parió; és tan i tan brutal que resulta a penes concebible.
Que el lector s’imagini una illa en què, des de finals del segle XIX fins avui, una organització formada per homes rudes, sense escrúpols, sectaris, ha mantingut un poder absolut, total. Tan immutable davant de les evolucions de la història que ha sobreviscut sense a penes canvis al feudalisme, al feixisme, al comunisme i a la democràcia. Tan tentacular que s’ha escampat per tot Itàlia i s’ha apropiat –amenaçant, subornant, corrompent, extorsionant, matant– dels estaments polític, judicial, religiós i econòmic sense que gairebé ningú li hagi discutit mai la supremacia. Tan omnipotent i tan quotidià que ben poques de les mares i les esposes de les seves víctimes s’han atrevit a denunciar-lo. Tan salvatge en la seva crueltat que anar-hi en contra no és només un suïcidi segur, sinó també la sentència de mort d’aquells que estimes.
Creada en paral·lel a l’estat italià, la Cosa Nostra –gli uomini d’onore, com s’anomenen ells mateixos– funciona com un Estat dins de l’Estat. La màfia és un càncer dins el cos de Sicília; un càncer que destrueix el malalt sense matar-lo; un càncer que –allargant encara l’escabrosa metàfora mèdica– ha fet que el cos malalt, en estat terminal perpetu, depengui d’ell per no morir-se.
No sé si servirà de res per il·lustrar-ho, però quan estava llegint el memorable llibre que John Dickie va escriure sobre el tema (Cosa Nostra), tenia la mateixa sensació que quan llegia la biografia que Ian Kershaw va escriure sobre Adolf Hitler: hi percebia la mateixa abominació substancial, la mateixa maldat sense matisos, el mateix terror maquinalment perfecte, el mateix espant sens fons ni final.
Un horror, doncs, que fa la impressió de ser gairebé diví i, per tant, indisputable i invencible. Però precisament això és el que no es volgué creure mai el jutge Giovanni Falcone, d’ulls tristos i veu molt prima i cor immens, ni tampoc el seu col·lega, el també jutge Paolo Borsellino, de rostre cansat i a la fi ple de por, però sempre estoicament sereníssim.
Devia rondar els catorze anys quan vaig sentir per primera vegada, segurament per un documental de la tele, els noms d’aquests dos jutges, d’aquests dos homes impressionants que es convertiren en dramàtics herois quan l’únic que pretenien era fer justícia. Mai no m’han fugit del cap, i ara que som a la terra per la qual moriren, pens en ells cada hora de cada dia.
