Els darrers dies he assistit amb una certa tristesa al degoteig de notícies referents a les Converses de Formentor. Tristesa que no té res a veure amb el desenvolupament de l’activitat que em sembla molt lloable. El meu desencís està relacionat amb els referents que, conscientment o inconscientment, se’ns estan donant des de la mateixa organització.
Perquè una esperaria que quan un organisme públic del país enceta una activitat que pretén ser important i tenir continuïtat, ho faci des dels propis referents, sempre indagant en la pròpia trajectòria cultural i enriquint-la amb un esperit universal i genèric, perquè la literatura quan està ben feta ens facilita a bastament aquesta tasca.
Certament les Conversaciones Poeticas de Formentor, que és així com es deien –nombroses cartes de Camilo José Cela i Josep M. Llompart ho corroboren—, van tenir la seva importància per a la literatura castellana i van jugar també un paper destacat en les malmeses relacions entre els intel·lectuals catalans i castellans del moment, com ha explicat molt bé la professora Margalida Pons.
Però no és aquest el referent que jo hauria esperat des de l’Administració pública mallorquina, ni tampoc des dels mitjans que, majoritàriament, han obviat els propis referents, els que donen sentit i continuïtat a qualsevol activitat cultural. Únicament l’Avui, encara que de passada, i algú com Biel Mesquida des de la seva Plagueta de bord, ha anat a raure allà on qualsevol persona informada i amb un mínim de capacitat d’anàlisi hauria d’arribar: a la Setmana de la saviesa celebrada a Formentor per Pasqua de 1931.
I, també, com no, al que Formentor –més enllà de ser un marc incomparable, que això ja ho sabem tots els que hi hem passat—, representa per a la cultura i la literatura mallorquina gràcies al gran poeta que fou Miquel Costa i Llobera.
La relació de Joan Estelrich amb el comte Keyserling va fer possible aquella Setmana de la saviesa de Formentor, que es va dur a terme precisament allà perquè Keyserling hi anà a raure seguint la petjada d’en Costa, sempre de la mà d’Estelrich i de la seva dèria humanista i d’establir ponts entre cultures. Per això la Setmana de la saviesa de Formentor comptà amb la presència d’alguns dels intel·lectuals més importants del moment (Sagarra, Josep Pla, Gómez de la Serna, Carmen Conde, Martí de Riquer, entre molts d’altres).
El mateix Sagarra escriu un interessant article titulat Keyserling=Formentor=1931 al setmanari Mirador (2-4-1931), que a més de constituir un raport de la setmana dóna mostra de la importància d’aquelles trobades, que també se celebraren a altres indrets de Catalunya i a l’estranger, és a dir, dins el marc de la cultura comuna i universal, que és allà on volem ser, no?
