Sols deu fer un any que servidor va tenir coneixement de l’existència de Lusàcia (en alemany Lausitz), en una guia del Land de Brandenburg. La meva ignorància no resulta gaire rara quan, malgrat la seva proximitat a Berlín, molts de berlinesos no l’han sentit esmentar mai, aquesta regió a cavall de Brandenburg i Saxònia, amb una llengua pròpia, el sòrab (del grup eslau), que –com era d’esperar– va tenir el seu us públic prohibit durant l’època enfollida del Tercer Reich.
Lusàcia està formada per l’Oberlausitz, que es troba majorment dins el Land de Saxònia, i el Niederlausitz, en el Land de Brandenburg, amb algunes àrees més petites dins les fronteres actuals de Polònia i la República Txeca. Cal tenir present, per descomptat, que el traçat de les fronteres a la Mitteleuropa ha canviat prou sovint en el curs de la història. Tant és així que les mateixes identitats de les poblacions de la zona no són excloents i, per tant, en part compartides.
A l’Alemanya de l’est i a la Mitteleuropa en general, crec que es pot dir que abunden més els grisos que no els blancs o els negres, si se’m permet aquesta manera de dir. Les guerres terribles que han patit al cor d’Europa han d’haver contribuït decisivament a la minva dels sentiments nacionalistes exacerbats. De més a més, sembla que els llegats culturals d’alguna manera han estat compartits.
Sens dubte, hi podem trobar comprensibles nostàlgies, per exemple respecte a la Prússia oriental, avui en dia part de Rússia. Recordem que Kant va néixer i va realitzar tota la seva obra a Könisberg, avui Kaliningrad. O bé que Günter Grass és natural de Danzig. I, sobretot, els forçats desplaçaments massius –dels quals tan poc es parla– de les poblacions alemanyes de Polònia i Txecoslovàquia al final de la Segona Guerra Mundial.
Així, en el cas de Görlitz, a l’Oberlausitz, quan el 1945 es va decidir que la frontera entre Polònia i Alemanya vendria determinada pels cursos dels rius Oder i Neisse –des del moment que el segon travessa aquesta ciutat–, la part oriental va passar a esser polonesa, amb el nom de Zgorzelec, i tota la població alemanya que hi vivia va esser desallotjada per a esser substituïda per població polonesa que, al seu torn, havien estat foragitats de territoris esdevinguts ucraïnesos per conveniència de l’URSS.
Com a conseqüència d’aquest nou traçat de la frontera amb Polònia, es dóna la paradoxa que la que va esser la llar del místic alemany Jakob Bohme, la figura històrica més important de Görlitz, es troba avui a la vorera polonesa del riu.
Servidor m’esperava que, com passa a altres poblacions de l’Oberlausitz i el Niederlausitz, em trobaria amb una doble retolació dels carrers, en alemany i en sòrab, però no ha estat aquest el cas. De fet, la impressió que fa una visita a aquesta tranquil·la ciutat –per qualque cosa escollida com a residència per molts de jubilats– és que Görlitz se sent històricament més lligada a Silèsia, avui en dia majorment dins Polònia, que no amb Lusàcia, tal vegada pel passat menys brillant de la segona. En tot cas, hi trobam, ben a prop l’un de l’altre, una molt important biblioteca dedicada a l’Oberlausitz i un museu, no manco interessant, centrat en el llegat artístic i històric de Silèsia.
