Vostès ja ho saben, un dels meus vicis més arrelats (entre els confessats), és cercar, llegir i prendre nota dels grafits que vaig trobant per diferents indrets, els més impensables, des dels escrits amb esprai amb grans caràcters a un mur de la ciutadana via de cintura, fins a l’interior d’un vàter públic, posem per cas. Passen per anomenar "hijos de puta" els d’un concret partit polític, just al costadet d’un "Joana te amo" en el més estricte bilingüisme, i així, quines coses.
Els dos els he vist pels envoltants de la sortida d’Alcampo en direcció al Coll d’en Rabassa..., fins al que vaig poder trobar fa uns anys a una zona de serveis de l’autopista devers Girona, camí de França. Vaig tenir una necessitat fisiològica de caràcter d’allò que se’n sol dir "majors", i me n’hi vaig anar tot cap dret. Assegut a la tassa vaig poder observar als darreres de la porta un cartellet plastificat, que els concessionaris de les instal·lacions havien trobat oportú penjar a lloc suposadament tan oportú, i que deia textual i rònegament: "Faci el favor de deixar aquest lloc així com l’ha trobat".
El graciós de torn, amb retolador de color negre, just baix hi havia sentenciat: "No, jo no l’he deixat així com l’he trobat, jo hi he deixat un bon regal". I jo un altre, vaig estar ben a punt d’escriure-hi, però em vaig contenir, que un és de poble petit i té molta vergonya. Més de la necessària i convenient, qualque vegada.
N’hi ha moltíssims i molt macos, coloraines per un tub, però inintel·ligibles per a mi, que no estic dins l’ona de les noves grafies i que consti que em sap greu, que un ha de fer el possible per estar al dia en qualsevol tendència moderna amb pretensions d’artístiques, malgrat els anys del viure t’escampin cendra pels cabells i la barba, i les coses que et cauen al trespol de cada any que passa semblin més enfora quan vas a recollir-les. I altres decadències que ara no detallaré perquè aquest no és el lloc ni el moment.
Ni em dóna la gana, vaja. L’estil i els colors són sempre els mateixos, vermells, grocs, negres, tota una gamma de blaus... O sigui que molt personals no ho són, les coses clares, però podria ser que del que es tracta és d’això precisament, de tothom fer i dir el mateix d’idèntica manera, i deixar-se estar d’històòòries, que enflocava el recordat estudiós de la nostres coses mossèn Bartomeu Mulet, que passat demà, el 15, el dia de la Mare de Déu d’Agost, l’han de fer Fill Il·lustre de la sineuera vila per cert; ja us ho contaré.
Tornant als grafits. L’altre dia de pagès en vaig descobrir un de magnífic. Era, i hi és encara ara si no l’han fet malbé, al marge esquerre d’un dels ponts de l’autopista, just a l’arribada a Inca venint de Ciutat, exactament el d’abans de prendre la desviació per enfilar cap a Sineu s’ha dit. El retolat crida a l’espai obert fort i ample, en color vermell i en lletres ben grosses: "YO SIN TI ME MARCHITO", i just baix l’autor (o autora) hi dibuixà una flor, possiblement una margalida. Magnífic. Extraordinari. Quasi em vaig passar la bifurcació per la que m’havia de desviar, surant dins el núvol que la meva imaginació mercadejava.
Sols un consell m’atreviria a donar a l’enamorat (da) grafiter (a): si això mateix que amb tanta feina i risc ha escrit amb esprai a lloc de tan abrupte accés, li ho hagués xiuxiuejat amb molta suavitat a cau d’orella a la persona destinatària de la frase genial, aprofitant, jo què sé, una bella posta de sol per exemple, l’èxit estava més que assegurat. La maonesa ben espessa i lligada, vaja. És el meu parer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.