El teatre de la vida

És trist però és així. Els qui malparlen, insulten i, fins i tot, posen messions per una desaparició ràpida de la llengua catalana, també hi inclouen el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc, el pollencí i el felanitxer.

Una vegada fet aquest exercici, el grup de catalanofòbics queda reduït a la mínima expressió. Als impostors de sempre que ens volen mantenir entretinguts, mentre desenvolupen els seus (més que dubtosos) negocis. No fa gaire definíem l’anticatalanisme a les Illes Balears com el "darrer refugi del canalles" (que diria Samuel Johnson). Amb això de la globalització, la cosa ha arribat a la "cinquena illa", Berlín.

Joachim Hunold és el director general d’una companyia que passa per dificultats econòmiques, conegut per les seves idees retrògrades (al seu país el premiaren amb el premi Dinosaure de l’Any 2007) i, com es pot comprovar llegint el seu famós article, molt desinformat o mal assessorat sobre la realitat lingüística i social de Mallorca i de l’Estat espanyol.

Digueu-me optimista, però pens que tota aquesta polèmica provocada pels insults i mentides difosos per la revista d’Air Berlin, té, també, una part molt positiva. Molt il·lustrativa. Tota la representació que ha seguit la denúncia pública de l’article insultat i mentider de Herr Hunold ha tengut la gran virtud de posar tothom al seu lloc. Ha fet que tots els actors del nostre país es mostrassin sense màscares. Tots els actors han representat el seu vertader paper i han interpretat qualque gènere teatral.

Si H.H. ens ofereix un text arquetípic del teatre de l’absurd: abandonament deliberat d’una construcció dramàtica racional, rebuig del llenguatge lògic conseqüencial i oblit conscient de la realitat, el govern de les Illes Balears ha protagonitzat una resposta típica d’opereta. O de teatre "regional" si ho voleu.

Un paper ben galdós i llefiscós, per bé que gens sorprenent, és el que han desenvolupat els nostres botiflers particulars. Han quedat ben retratats.

Han demostrat que el més important per a ells és anar en contra de la nostra llengua, encara que per això hagin d’aliar-se amb demagogs que a l’hora de la veritat no només insulten el català, també es passen per allà on no escriurem l’espanyol. La jihad hispànica local amb el seu diari i els seus cercles matrimonials, han representat la clàssica farsa amb el seu comportament extravagant.

Del seu pa en faran sopes, però amb aquesta actitud només poden aspirar a acabar representant una tragèdia, amb desenllaç trist per als seus interessos.

Com sempre hi ha qui fa comèdia, però qualque opinador no ha arribat a un mal entremès, però recordem que existeix un subgènere teatral anomenat sainet valencià que principalment està basat o fonamentat en apropar-se a la vida social del País Valencià a través de l’estructura d’un argument on els personatges de les classes baixes parlaven català, mentre que els forasters, els membres de la burgesia o tot aquell que té una voluntat de desclassament o d’aparentar més riquesa i educació, parlen un castellà farcit de valencianismes i d’incorreccions.

I de la tragèdia d’uns, a la dignitat, enteresa i fortalesa dels de sempre, dels qui estimen la nostra terra, la nostra llengua i dels qui saben capejar els mals temporals i aprofitar els bons vents per avançar.

Una mena de teatre de l’oprimit o de teatre èpic a l’estil del de Bertolt Brecht, en què l’espectador (el ciutadà) és el protagonista de l’acció dramàtica i, "a través d’aquesta transformació, ajudar l’espectador a preparar accions reals que el condueixin al propi alliberament".

En aquesta forma teatral no hi ha lloc per a l’espectador passiu. Es romp la divisió entre actor-espectador i les seves tradicionals funcions, l’espectador passa a l’acció, a l’escenificació i com en el cas que ens ocupa, es rebel·la contra la infàmia i converteix aquesta pantomima en un drama que en la seva definició original és "una obra literària o una situació de la vida real que resulta complexa i difícil però amb un final favorable o feliç".