Els sementers a punt de maduresa van coll fluix enguany per mor del ploure fora del seu temps i moment. Les coses han de succeir quan toca, sinó llavors qualque cosa penja, ja és sabut. Els sembrats es van daurant lleugerament, a poc a poc, sense presses però ben vistables d’un dia per l’altre, xano-xano perquè saben que hi seran a temps, però no cal adormir-s’hi.
Els albercoquers i cirerers saben per natural coneixença que Sant Joan s’acosta a les totes, i empenyen els fruits cap a fora, que es menja puntual i delitosa per a qualsevol paladar per a poc deixondit que sigui. Els favars es vesteixen de dol fort, com de família molt pròpia. Mira que és trist un favar quan acluca els ulls al verd. El bessó dels ametllons comença a quallar, endurir-se en un tendrum blanc i mengívol, que quan ja està ben après, sense torrar, és promesa certa de gelat d’ametlla a molts de pobles, com és ara a la vila de Llucmajor, per la patrona Santa Càndida, que l’anomenen "fresca", així, pronunciat a la castellana, quines coses. Els figons que comencen a inflar a les figueres més exposades al benèvol sol de maig.
Les parres que encara sols insinuen singlons, però fent ben coneixedor que hi són i estan per a qualque cosa embarriolant-se a l’emparrat amb els seus tentacles. Els rosers que tira tira es preparen pel segon esplet, si has tingut esment d’esporgar-los de les roses ja esfullades i secallones. Escampar flor de sofre a les tomatigueres per posar-ho difícil als polls, més atrevits de cada any que passa. Ja comencen a groguejar de flor i de vocació de trempó, quan en sigui l’hora, que no trigarà. Fa estona que no heu manyuclat el fullam d’una tomatiguera i després us heu ensumat les mans...? Provau-ho, ara és el moment. Són plaers barats, regals de la natura.
Avui m’han ensenyat a fer empelts d’escutet. El proper mes d’agost he d’empeltar un bordall que enguany he encobeït de la meva figuera bordissot blanca, una muda de figuera roja. Més que res per l’any que ve poder menjar figues flors, que els bordissots blancs no en fan. Van d’estretes, d’avaricioses per la vida, elles. És l’únic arbre del qual som propietari, la figuera aquesta. Fruits compartits amb una parella de mèrleres, això sí, que de qualque manera els he de pagar els concerts que el mascle em regala, que canta a la femella quan cova per a tranquil·litzar-la i estimular-la, diuen els entesos; i reafirmar-li el seu amor, un suposar. Sempre canta una mica lluny del niu però, més que res per no fer fressa a la salvatgina, per no delatar-ne la ubicació. Saben llatí.
A les voreres, a les andanes i als guarets, hi sagnen les roselles, hi emergeixen esvelts els contells erectes de rialla color vi aigualit. I les ravenisses, que s’han de fer mirar el fetge: són totes grogues aquests darrers temps. Enguany encara no he pogut veure cap ravenissa de flor blanca. Es deu tractar d’icterícia, potser. Les fonollasses sí que blanquegen la cresta ufanosa onsevulla que tombis la vista; com que ni conills ni cabres ni ovelles se les mengen... Són verinoses i les bestioles ho saben. Qui els ho deu haver ensenyat? Els grecs de l’antiguitat també ja ho sabien i se’n feien una bullidura, quan trobaven que la vida espessia de demés. A Sòcrates, per nedar contracorrent del poder, el "suïcidaren" amb això mateix precisament, que en la llengua de l’imperi s’anomena "cicuta". El fonoll vertader rebrosta amb força pertot arreu. Fotre i és temps de caragolades! I un oblit: enguany encara no he menjat cama-roges, vatualolla. Imperdonable.
