A força de tractar la classe política, la gent de premsa sabem amb una ullada quan ha nascut una estrella. En el Partit Popular n’acaba de néixer una. Li diuen José Ramón Bauzà i és el batlle de Marratxí. No cal dir que ell se sap el centre de totes les mirades, de manera que ha accentuat els aires cortesans que li són propis i fa ús d’un llenguatge moderat i conciliador. José Ramón és la mena de perxa que us trobeu freqüentment a les sales d’espera dels aeroports i que sabeu, sense necessitat que ningú us ho aclareixi, que es dedica als negocis privats o de l’Administració. Tanmateix no té pinta d’alt càrrec grollerot, d’ous estrellats a Casa Lucio i migdiada a un meublée, sinó de torero clàssic. Ara per ara s’ha assegut a taula per fer costat a Madame Rosa, però és evident que entre Madame Rosa, que ja ha esquinçat totes les graneres del món empaitant moixos, i Carlitos Delgado, que encara no ha après que la Guerra de Liberación va ésser un pecat mortal, apunta cap a una tercera via que ha aixecat tanta d’expectació entre els electors conservadors, com l’arribada de l’aigua de l’Ebre a Barcelona entre la ciutadania catalana. José Ramón ha assumit el paper d’hereu de la Corona. Mesura les paraules talment com feia Miquel Ramis abans de rebre classes particulars de Manolo el del Bombo. I defuig el cataclisme, de manera que per a ell una tempesta són quatre gotes, i una ventada, l’embat. D’entrada, l’encerta, perquè el votant conservador no vol patir més baticors. Ara per ara, el votant conservador, en comptes de comptar xots s’adorm enumerant els amics o coneguts que han estat assidus de Casa Alfredo, i s’aixeca amb la Brunete de Calvià apuntant al cor de la racionalitat i de la convivència. A més a més, sap que Madame Rosa és una solució d’emergència, però que no té futur. Madame Rosa ve de la guerra: de la crispació social, d’afavorir la substitució lingüística amb l’anorreament del català, i de fer part, en lloc preeminent, d’un grup polític que la legislatura anterior va fer i desfer al seu aire i que, en conseqüència, té molta gent sota sospita. La complicitat de Madame Rosa amb el tsunami Matas és evident. D’altra banda, la situació actual d’interinitat li fa més mal que bé. Discursos de pata p’alante com el de Don Juanito –Joan Huguet entre nosaltres–, que de Madrid estant dispara contra l’estatut que Madame Rosa va avalar més que ningú, demostren que ara mateix, en el Partit Popular, té més pes l’albiñanisme que la presidenta en funcions. La tercera via, per tant, si s’entén com una opció no contaminada ni rebregada, pot ésser l’única vàlida per a un Pepé en crisi. A posta la gent conservadora observa embadalida José Ramón Bauzà. Tanmateix, sembla que ell no ha entès allò que se n’espera. L’entrevisten a TVM i en comentar-li la periodista les propostes surrealistes de Carlitos Delgado de cara al congrés, li respon, amb veu de confessionari, que en el Partit Popular hi tenen cabuda totes les sensibilitats. I ara...? Això ho hem sentit dir per pa i per sal i, més que satisfer-nos, ens posa en guàrdia. Que la multiplicitat de sensibilitats s’ha d’afavorir? I tant! La beneiteria, però, s’ha de combatre.