Rellegint l'article de la setmana passada vaig adonar-me que hi havia algunes coses a matisar. En primer lloc, vaig parlar de la cadira. I no voldria que la gent es pensàs que ho deia d'una manera despectiva vers aquelles persones que ocupen un càrrec públic. Si parlava de la cadira, ho feia des de l'òptica que un càrrec sol tenir en l'imaginari col·lectiu. Això no lleva tampoc el fet que hi hagi algunes persones que els agradi viure-hi amorrats. Per altra banda, també el fet que un partit amb una militància no excessivament abundosa -no sé si passa també en els grans partits, però em tem que alguna cosa semblant també passa- i una part d'aquesta militància, la més activa està embolicada en tasques de govern, el resultat potser, i malauradament, és que se'n ressenteix la dinàmica interna del partit. I per què se'n ressenteix? Perquè el temps que nuen no poden fer corda, mentre et dediques, des de la responsabilitat que sigui, a administrar no pots dedicar el temps que seria necessari a alimentar l'ànima interna del partit. I, ara topam també amb la feblesa humana, els suposadament no ungits per la glòria del poder, solen declinar el seu entusiasme i les seves responsabilitats «als que estan col·locats».

Per altra banda, vaig dir que parlaria avui dels dirigents, dels caps. Si hi ha alguna cosa que és sacrificada en aquest món deu ser el fet de ser dirigent d'un partit polític. Els ha d'agradar molt, a la gent que s'hi dedica. Són moltes hores de reunions, a vegades estèrils, a vegades desproporcionada l'equació entre els resultats i el temps invertit. És molt de temps d'haver-te de mantenir en primera línia. Supòs que fruit d'aquesta cohabitació tan intensa entre la persona i el partit es deu produir com una mena de síndrome que podríem anomenar de patrimonialització. On s'acaba la persona, en sentit estricte, i on comença el partit? També supòs que aquesta patrimonialització es produeix perquè el temps invertit -encara que quan es fa no entra en els càlculs guanyar-hi res- i els rèdits obtinguts (la gent té una família, una hipoteca, etc.), és desproporcionat. I a vegades, no trobes gent disposada a fer aquest sacrifici, d'aquí que hi hagi aquesta eternització en les elits dirigents de segons quins partits. El problema sol plantejar-se quan no hi ha una retirada a temps, o quan algú se sent retirat, traït, o se sent el sacrificat, el qui ha d'expiar els mals resultats obtinguts. Llavors, és difícil que es produeixi una sortida digna, sense esqueixos o sense ressentiments. Sense que es converteixi en una mena de qüestió personal, de lluita d'algú contra algú. I amb aquest esqueix, es produeix una ferida en el partit, ja que també a altra gent comencen a trencar-se-li certs esquemes. I pots començar a dubtar si la dedicació exclusiva al partit era tan altruista i tan impecable com tu l'havies percebuda i n'havies intentat seguir l'exemple, o estava amarada de feblesa humana. Finalment, en aquesta societat canviant d'avui en dia, en aquesta societat tan marquetinitzada, on les coses valen no pel seu valor intrínsec sinó pel valor afegit que poden obtenir, encara que ens agradi o no ens agradi. Hi estiguem o no d'acord. No hauria de ser així però ho és...

En aquests paràmetres també els dirigents polítics haurien d'adonar-se que, sense haver perdut la seva vàlua intrínseca, són més aviat productes caducats, productes que no donen rèdits electorals. I els partits polítics fonamenten la seva viabilitat en uns rèdits electorals. En aquest sentit, quan un candidat ha encapçalat tres o quatre vegades un cartell electoral i els rèdits que ha aconseguit són una pèrdua de vots, allò millor que pot fer és plegar. Dir que se'n va a casa, a la caseta a fer panades i a llaurar amb el tractor, però que aquesta vegada sigui la definitiva. Bona contribució farà al partit si de tant en tant deixa caure el seu consell, posa damunt la taula la seva experiència, la seva vàlua. Ara bé, voler ser sempre, eternament, el mascaró de proa em sembla una certa turpitud. Voler ficar el clau per la cabota. De totes maneres, tampoc no crec que la problemàtica del nacionalisme progressista a les illes Balears s'arregli amb retirades als campaments d'hivern d'alguns dirigents. Aquest nacionalisme necessita molta mà de metge. Molts de pensaments a fer. Els de la vella saba, que el rejoveneixi una mica, i els de la nova saba que facin les coses amb seny. Es tracta d'arribar disciplinadament a uns mínims on encabir les essències de la Idea i ser una mica més conseqüents i no tan miraprims. Fe perquè la cosa sigui així, a un bon grapat, no ens en falta.