Gregorio Manzano havia dit que entre el Getafe i el Mallorca només hi havia un gol, marcat al Bernabéu, de diferència. Un gol? Cinc punts, després del partit d'ahir, ens separa d'un equip que no té res millor que el nostre. Tenim un dels millors equips de la Lliga, però estam a un punt del descens. Què està passant? Per què no funcionen?

Havia començat a escriure el text anterior quan faltaven 20 minuts per finalitzar el partit i el resultat era tres a un. En quatre minuts el resultat era tres a tres.

I no he rectificat el text inicial perquè la situació del Mallorca, tot i l'empat d'ahir, no és bona. El Mallorca és el rei de l'empat i el rei del joc mediocre. Tenim equip per fer molt més, però lamentablement vivim un autocomplaença més que perillosa.

Com l'autocomplaença que viu Mariano Rajoy. Rajoy afirma que està preparat per ser president, que aquests quatre anys ha parlat amb molta de gent del carrer (es deu referir a Pizarro?), que sap què necessita Espanya... Sembla que Espanya (unidad de destino en lo universal) necessita mà dura amb la immigració. I què és mà dura? No ho diu. Bé, en realitat sí que ho fa, i ens diu que els immigrants s'han d'integrar. És una vergonya la demagògia del candidat i exministre -no hem d'oblidar que va tenir moltes oportunitats de resoldre problemes com aquest quan va ser ministre amb José María Aznar. És una vergonya perquè jugar amb temes com la immigració és posar en perill l'estabilitat social d'un territori. Estic segur que Rajoy sap que la immigració i la xenofòbia que pot generar és una bomba de rellotgeria. Per què vol punyir aquesta bomba? Vol que esclati? Es pot dir el que sigui, encara que el que diguis doni mostra de la teva irresponsabilitat, per aconseguir vots? És bo tractar la immigració com a una amenaça?

Imaginem que les declaracions de Rajoy les fes un partit polític nacionalista. Quin escàndol! Aviat els acusarien de fonamentalistes, xenòfobs, nazis, intolerants...! Però com que ho diu el líder del PP és acceptat i, fins i tot, compartit per alguns mitjans de comunicació.

Després ha proliferat insults a la nostra intel·ligència que són patètics. A Canàries va dir que els estrangers «tienen que comprometerse a asumir las costumbres españolas. Yo comprendo que hay otros países donde hay poligamia. Pero aquí no, y no vale con que me digan que tienen que cumplir la ley. Tienen que comprometerse». Comprometre's? A què? A no ser polígams? A votar el PP? A jugar a dominó i a mus? A anar a classes de sevillanes?

Record un any que CiU va dir que els immigrants havien de complir uns requisits i la resta -sobretot el PP-els va insultar. La vida canvia cada quatre anys i els discursos també.

El que no canvia és el Mallorca. Fa quatre mesos que quasi no fem res més que empatar, fa més temps que l'entrenador i, de sempre, l'aficionat està acostumat a patir. Jo ho entenc, Manzano deu pensar que, ara que els mallorquinistes ja han «posat call» en el seu sofriment, no val la pena que ho deixin de fer perquè seria una inversió perduda.

I, com deia el poeta, no hi ha camí més enllà del patiment.

Patir, patir, patirem també demà veient de bell nou el «debat» entre el Zapatero i Rajoy.

Tots dos cerquen il·luminar, donar claus per resoldre els problemes, intentar dir allò que els ciutadans volen sentir, però el resultat és ben magre.

Els filòsofs americans parlen de religió civil per referir-se a aquella política capaç de transmetre a la societat que «el país» està immers en una tasca comú per tirar endavant i ser una potència mundial. Evidentment, en aquestes eleccions no hi ha religió civil que valgui. Ni religió civil (la religió, religió, sí que juga un paper important gràcies a la partidista Conferència Episcopal Espanyola), ni carisma per molt que Rajoy ho pretengui. De fet, va errat. Mariano ha confós el carisma amb el messianisme. Un líder carismàtic genera seguretat, elimina incerteses, crea esperances. En canvi, Rajoy té una sòlida creença sobre la seva inestable figura. Rajoy es presenta com aquell que sap que necessita Espanya, com el redemptor, com l'únic que té la clau de la salvació.

I en aquestes altures tothom sap que la clau no la té ningú en particular.

A veure si Manzano també ho veu i cercar solucions en la plantilla, la directiva, els tècnics i l'afició perquè tot aquests elements -i no alguns d'aïllats- són el RCD Mallorca.