Si qualque nació té dret a la independència i a convertir-se en un estat sobirà, aquesta és Kosovo. No s'ha d'oblidar que el 1999 la Sèrbia que encara s'autoanomenava República Federal de Iugoslàvia -RFI-, va planificar i dur a terme una autèntica «neteja ètnica» contra el poble de Kosovo. Uns 700.000 kosovars albanesos varen haver de fugir del seu país cap a Macedònia, Albània i, curiosament, també cap a Montenegro, que malgrat fer part de l'esmentada República Federal de Iugoslàvia intentà romandre neutral. La campanya d'expulsió dels kosovars albanesos (més del 80% de la població total de Kosovo) va anar acompanyada d'una política sistemàtica de terror amb l'excusa de la lluita contra la guerrilla albanesa. Es calcula que varen morir entre 10.000 i 14.000 persones, es cometeren robatoris i violacions i moltes cases varen esser cremades. La major part de les víctimes foren massacrades per l'Exèrcit serbi. Així, el metge albanès kosovar Arsem Gërxhalin ha explicat que, la primavera del 1999, molts dels seus parents intentaren fugir des del seu poblet natal a l'Albània independent. Els varen dir que la ruta estava oberta, però a mitjan camí els varen sorprendre els soldats serbis. Primer els robaren els diners, després els vehicles i, finalment, els assassinaren a tots, homes, dones i infants. Eren 107 persones. Encara ara, resten 2.042 desapareguts albanesos, 500 de serbis i alguns d'altres comunitats ètniques.
Només la intervenció decidida de l'OTAN va aturar les massacres i Kosovo va passar sota l'administració provincial de l'ONU. Aleshores, bona part de la minoria sèrbia de Kosovo, unes 130.000 persones, per por de les represàlies, abandonà el país cap a Sèrbia. A partir d'aleshores la situació va esser un tant estranya, ja que les Nacions Unides dotaren oficialment Kosovo d'una «autonomia substancial» i una de les tasques de la Missió de les Nacions Unides a Kosovo -MNUK- era dotar la regió d'institucions autònomes -una presidència, un govern, un parlament, una policia i un sistema judicial- diferents a les de Sèrbia.
Per cert que aquestes institucions autònomes han estat boicotejades per la minoria sèrbia que havia restat o retornat a Kosovo, unes 120.000 persones sobre una població total de dos milions d'habitants.
Però aquesta situació no es podia fer eterna. El primer administrador de l'ONU, Bernard Kouchner (1999-2001), es va centrar en la reconstrucció del país sense definir-se sobre el seu estatut final. Però, després d'haver suprimit l'antiga autonomia de Kosovo el 1990 i haver perseguit la seva població durant tota una dècada fins a arribar a l'intent de genocidi del 1999, com algú pot defensar la reincorporació a Sèrbia? Això vendria a esser, si fa no fa, propugnar el 1945 una autonomia per als jueus sota el protectorat d'Alemanya!
Naturalment, aquesta idea tan delirant, el retorn de Kosovo a Sèrbia, només ha tengut el suport de dictadures sinistres, com la Xina; semidemocràcies com la Rússia de Putin; alguns estats balcànics temorosos de les seves pròpies minories i amb poca tradició democràtica (Romania, Bulgària, Grècia, Eslovàquia i Xipre) i, lamentablement, Espanya.
Amb això, l'Espanya neocentralista ha estat coherent amb el seu passat històric i amb el seu radical tancament a esdevenir un estat plurinacional. La incapacitat dels governs espanyols per entendre la qüestió nacional va enverinar el procés emancipador llatinoamericà. Per cert, que Espanya no va reconèixer cap independència americana fins dècades després de la seva derrota militar. En canvi, Gran Bretanya, molt realista aleshores i ara, reconegué tot d'una la sobirania dels Estats Units i fins i tot va cedir l'anomenat Territori Indi. És clar que Londres va tenir el suport de Washington el 1917 i el 1941 i Espanya es va trobar ben aïllada el 1936.
