D'aquí a dos mesos el PSOE balear té cita a les urnes. No és una cita qualsevol. Serà la que li permeti començar un procés d'enfortiment orgànic que el 2011 l'enlairi a les eleccions autonòmiques fins a uns posició prou alta com perquè cap dels petits no llasti el seu futur. El dia 9 de març és la primera passa d'aquest llarg camí. La preparació ha estat complexa i s'ha anat teixint des de l'ocupació del poder per sorpresa. Per sorpresa, la possibilitat d'ocupar-lo. No el disseny de com l'ha ocupat. Que per aquí no hi ha hagut sorpreses. Des de les presidències i, en el Govern, des de les més importants conselleries, de valor estratègic per al projecte orgànic, el PSOE s'ha col·locat en una immillorable posició per començar el camí a partir de dia 9 de març. Si tot surt com espera.
La cita electoral té dos fronts. Un, el nacional. El PSOE balear està segur que Zapatero seguirà governant el país. Si no fos així tot allò dissenyat s'esvairia i la situació resultant seria molt complicada. Però si tot va com creuen que anirà, el potencial socialista illenc creixerà com mai. I per convertir-lo en acte caldrà que el resultat electoral a Balears, el segon front, li permeti afrontar el futur amb garanties. El primer repte per al dia electoral serà mantenir els quatre escons. Quelcom que a hores d'ara donen per fet. Deuen estar tan segurs que no hi ha cap possibilitat de perdre un diputat que fins i tot s'han permès posar de cap de llista un polític del passat sense gens de ganxo electoral. La resposta, quan se li demana el perquè de tan sorprenent designació, és que tant se val, qui sigui, perquè ells «venen» Zapatero. Tenen raó, però és una designació fruit de les lluites internes -que per sordes que es produeixin actualment, existeixen- entre els diversos grups: com que l'estructura del PSOE mallorquí no volia Joana Barceló i com a excusa hi posaven que havia de ser algú mallorquí -per allò del pes territorial-, doncs la prefectura regional torna la bolla a Mallorca en forma d'un polític dels que més s'havien enfrontat a Francina Armengol. Tot plegat, una mica infantil. Però dóna idea de la seguretat que tenen de mantenir els quatre escons, ja que tan segurs els veuen que es dediquen a perdre el temps amb aquests dois. El segon repte per al PSOE, a les urnes, és que els quatre diputats vénguin suportats per un percentatge de vot semblant al de 2004. Que va ser del 39,5%. Una xifra només comparable a les que assolí el 1982 (40,6%) i 1986 (40,3%). No ho tendrà fàcil, però és la fita a aconseguir. Si no, tot serà més difícil, per al futur. Un futur que s'escriurà en funció del resultat que obtengui a les autonòmiques de 2011: el 2007 féu el 32,5% del vot (inclòs Eivissa pel Canvi), un percentatge només equiparable al de 1983 (34,7%) i 1987 (32,4%). Com es veu, hi ha un cert paral·lelisme entre resultats a les generals (1982, 1986, 2004) i a les autonòmiques (1983, 1987, 2007) obtinguts en les millors èpoques del PSOE a Balears. L'objectiu per enguany és mantenir-se prop del 40% per aspirar d'aquí a tres anys a anar cap al 35%.
Amb un resultat així el març, prendria força, llavors, el procés d'enfortiment orgànic. Que s'haurà de concretar en els congressos de la pròxima primavera. En funció de com vagin les urnes, els processos congressuals seran més o manco moguts. En qualsevol cas l'aspiració és que rere d'un bon resultat d'aquí a dos mesos, els congressos es saldin amb una «pau per territoris» interna que permeti compartimentar el poder de tal forma que no s'anul·lin entre els dirigents -com fins ara- sinó que se complementin. Tasca gegantina, per com és el PSOE. Però amb Zapatero governant seria possible, no debades l'actual partit regional balear està arrenglerat a la perfecció amb la seva central nacional i ha deixat sàviament enrere el «fer país» impossible per un molt més pragmàtic, realista i intel·ligent «fer partit».
