Les modes en l'ecologia.- Els actes d'enaltiment d'aquells que han santificat la seva vida congreguen capellans, monges i beates, però els ecologistes no s'acosten a homenatjar aquells que han creat allò que ells diuen adorar: l'Ecologia. La setmana passada hi va haver a Palma un acte en memòria de Ramon Margalef, un dels més insignes ecòlegs de tot el món, i no hi havia més que les quatre autoritats (realment, només una), tres o quatre col·legues i un únic espectador que no era del ram, jo mateix. De l'Ecologia només interessa l'ecologia, que és la moda d'embarcar-se a salvar balenes i sortir al telenotícies, la sensació de superioritat moral que deu produir ser soci de qualque ONG verdenca, i la satisfacció de veure penjats a València, al Palau de les Ciències, enormes pancartes de Greenpeace que propugnen molt parcialment el conservacionisme (i dic parcialment perquè la conservació de la llengua valenciana no hi entra: només estan en castellà). Però allò que descarta qualsevol bri de credibilitat en els ecologistes és la volubilitat de les seves campanyes espectaculars. Els mallorquins hem vist successivament l'enlairament i la dissipació de les mobilitzacions que advertien dels immensos cataclismes que representarien el túnel de Sóller, l'autopista d'Inca, la incineradora (amb les letals dioxines!), l'autopista d'Alcúdia, etc, etc, etc. Obres totes elles que ja deuen haver perdut l'anunciada malignitat, car els verds han deixat d'advertir-nos dels perills que representaven. Ara la cosa va de globalització i de canvi climàtic. Si voleu anar amb la moda, toca ignorar els ecòlegs, anar a escoltar Al Gore, atacar els liberals i votar el Bloc. I si us voleu anticipar a les tendències de la moda, un consell: dejectau l'energia nuclear. No hi ha temps que no torn.

Crisi.- L'increment de la inflació i el comprovat alentiment de l'activitat fan pensar en la imminència d'una crisi econòmica. I a l'Estat espanyol hi ha elements diferencials que la poden fer més intensa que a la resta de la Unió Europea. L'economia moltes vegades és com una carrera de fons, i esprintar abans d'hora es paga amb defalliments avançats. Fa uns quants anys que la Unió Europea aporta fons importants al govern de Madrid: al principi eren més d'un bilió anual de pessetes, de les quals Alemanya n'aportava uns vuit-cents mil milions. Aquests fons han estat els responsables de bona part del creixement espanyol dels darrers anys (una tercera part, aproximadament) i han contribuït a frenar l'economia alemanya. L'estancament de l'economia alamanya (i de la francesa) ha obligat a baixos tipus d'interés, que no han estat gens bons per a l'economia espanyola perquè anava accelerada i amb taxes d'inflació superiors a les europees. Segons els manuals, una expansió massa intensa durant la fase favorable es paga sempre amb crisis més fortes dins la fase depressiva del cicle. És per això que Solbes, que ho sap, vol estalviar, ara que encara pot, proposant uns pressuposts restrictius i mirant de frenar (sense gaire èxit), la generositat electoralista de Zapatero. També és per això que les fastuoses inversions que ens han promès i el finançament just que accepten que ens han de donar s'han deixat per a l'any que ve, després de les eleccions. La crisi serà una excusa fantàstica per revisar les bones intencions i deixar-nos a la mateixa cadira. Ben esculats, per això.

El preu dels aliments.- Els camps de Mallorca estan en gran part abandonats i la garriga bruta se n'ha ensenyorit. Jo visc en una casa amb dos centenars de tarongers al voltant que fan jardí, no els escatim les podes ni l'adob i fan unes taronges ben sanes i saboroses, però l'any passat no vaig trobar ningú que les volgués ni de franc. A la Unió Europea, els pagesos no poden sobreviure sense subvencions, i a l'Àfrica els països que tenen una bona agricultura són molt més pobres que aquells que tenen petroli. En aquestes circumstàncies podria semblar que l'augment del valor dels productes agrícoles és una sort. Però no: ara resulta que després de dècades de decadència de l'agricultura, també és una desgràcia l'increment de la productivitat de la terra. No entenc res, però estic content perquè probablement algú voldrà conrear aquelles dues quarterades que m'arribaren dels padrins: fina ara, o hi havia hagut d'afegir doblers o les deixava guaret, vegeu quin panorama.