Ara que el món sembla tornar a la normalitat i que la casa reial torna a estar al Tomate i no a les portades de la premsa seriosa, ara que hem passat de l'exabrupte reial i de la imbecil·litat electa veneçolana a treure l'entrellat -i a ser possible les entranyes- d'una parella a la qual li pagarem fins i tot els missers que els arreglaran el repartiment de propietats i els regals de noces (fora conyes, que valen una doblerada), ara, deia, us parlaré d'astronomia.
L'astronomia, com tots sabeu, estudia moltes coses, i entre elles aquelles aparicions sobtades de fenòmens que només es repeteixen cada X anys (poseu-hi la xifra que volgueu), és a dir, coses que només es poden observar una vegada a la vida o dues, si hi ha sort, però entre una i l'altra passa tant de temps que una ens agafa quan som massa menuts per assabentar-nos-en i l'altra ja massa grans com per apassionar-nos.
Ara, a la cartellera teatral de Barcelona, hi ha una programació de primer nivell. Una constel·lació fantàstica que és travessada per un d'aquests productes que només es poden albirar una vegada a la vida, i encara gràcies que ens ha agafat a l'edat adequada. Són fets històrics com veure plegar per corrupció -encara que prescrita- l'únic president que hom ha conegut, o com el Barça li entaferra cinc gols al Madrid, o com la primera vegada que menges caldereta de llagosta i tens milenars de sensacions que t'inunden el paladar de la consciència i llavors te n'adones que, com en els casos anteriors, el que et falten són paraules per descriure l'experiència.
L'obra en qüestió és 2666, la versió teatral que Àlex Rigola ha fet de la novel·la immensa de Roberto Bolaño, l'escriptor xilè que era un escriptor del món i un descriptor del món des del seu apartament al carrer del Lloro de la vila de Blanes, un altre exemple d'aquesta desmesura de la nostra indústria turística però que encara guarda llocs amb una essència pròpia indestructible.
Es tracta de cinc hores de teatre -amb les seves pauses- per intentar traslladar sobre l'escenari les 1.125 pàgines de la novel·la de Bolaño. Cinc hores que no poden deixar ningú indiferent, com no t'hi deixa la lectura de les cinc parts de 2666, que és un llibre del tot extraordinari però que al meu entendre no és el millor de Bolaño, supòs que perquè sé que és una obra pòstuma i que li falta la darrera polida que l'escriptor li hauria fet. Així i tot, la primera part, que sí està enllestida, i la cinquena, inacabada, són extraordinàries. El que sí és cert és que llegir Roberto Bolaño, sobretot si un agafa Los detectives salvajes, que per a mi és la seva gran obra i un dels millors llibres de tota la història de la llengua castellana, et canvia la vida. Igual que el teatre de Rigola. Ningú pot sortir del teatre Lliure indiferent davant el desplegament de recursos, d'enginys i de paraules que desplega sobre l'escenari un repartiment de luxe encapçalat pels dos grans genis interpretatius que té l'escena catalana en aquests moments: Julio Manrique i Joan Carreras.
Així que si sou per Barcelona, recordau que el dia 25 de novembre es fa la darrera funció i que aquest és un dels espectacles que paga la pena veure. I si no hi sou, per ventura podríeu pensar en fer l'escapada i anar-hi. O com a mínim anar fins a una llibreria no massa gran, amb un llibreter amic amable al darrera del taulell que us somriurà quan agafeu els llibres de Bolaño i entreu en aquesta apassionada comunitat de lectors seus. El viatge paga la pena, segur que en obrir una de les seves planes sentireu com si de sobte estàs passant un d'aquests estels fugaços i el poguéssiu atrapar. Ja ho sabeu, només una vegada a la vida.
Sebastià Bennasar, escriptor
