En la guerra política desfermada entre Bloc i PSOE per Son Espases existeix al capdavall un càlcul polític que no s'ha de menysprear. Sempre que s'han produït pactes progressistes postelectorals, a qualsevol àmbit balear, la suposada col·laboració, forçada per identitat ideològica, acaba per aigualir-se en benefici de la confrontació partidista. És el problema irresolt de l'esquerra illenca. Una confrontació de la qual a poc a poc, el PSOE en treu més i més rèdits, amb la qual cosa els potencials damnificats "ara el Bloc" reaccionen amb més virulència en allò "Son Espases" que pensen que s'assembla molt al que consideren començament de les seves desgràcies, la incineradora que se menjaren el 1996.
De pactes progressistes n'hi ha hagut bastants, a Balears. Tenim els menorquins, entre PSOE i Entesa de l'Esquerra per Menorca que, a partir de quan se va dissoldre aquesta última formació, donaren com a resultat que EU hagi quedat fora del Consell i del Parlament per aquella circumscripció; mentre que el PSOE en fou el més beneficiat i el PSM, que ha sobreviscut, ha necessitat de l'ajut d'Els Verds, enguany, per mantenir la representació. Per altre costat, a Palma, es feren els pactes d'ençà el primer mandat municipal (1979) i fins el 1991. A curt termini el pagaren PSM i EU a favor del PSOE, reeixint les dues formacions quan els socialistes passaren per hores baixes, que eren bones pels conservadores (1991-2003), però tornant a demostrar, ara com a Bloc, una perillosa tendència a l'empetitiment (2007) novament a favor socialista quan s'ha pogut tornar a fer un pacte progressista. A Eivissa els pactes s'han mantingut com a preelectorals des de 1996 cap aquí i per tant no existeix forma possible de saber a quin partit afavoreixen més i a quin perjudiquen. A Formentera les aventures pactistes (1999, 2003 i, disminuïda, sense PSOE, el 2007) s'han resolt amb un daltabaix socialista, si bé per la migradesa demogràfica i poca representació sociopolítica sobre el total no té valor d'exemple, és pura anècdota.
A Mallorca, per altre costat, els grans pactes són els de1995, 1999 i 2007. Pel valor demogràfic mallorquí i, en conseqüència, per l'impacte que tenen sobre el total balear, són els més importants. El de 1995 havia de ser el que mostràs el camí cap el futur, quant a col·laboració entre l'esquerra. Tanmateix les divergències "la incineradora, però no només" foren considerables, en especial quant a estratègia política d'interès de partit entre, per una banda, PSOE-UM i, per l'altra, PSM i EU. El resultat pràctic a les urnes de 1999 va ser l'alteració de l'equilibri intern: el PSOE i UM en sortien beneficiats, EU veia perillar el seu futur i s'aliava amb Els Verds per sobreviure, i el PSM en sortia escaldat perdent un escó. El següent pacte, 1999, se deia que havia de ser el de la superació de les dificultats hagudes anteriorment. Res més lluny i les eleccions de 2003 mostraven que el PSOE en sortia novament beneficiat, UM es mantenia, EU-Verds salvaven els mobles però amb un seriós toc d'atenció perquè quedaven a 6 dècimes de la desaparició i, novament, el PSM quedava escaldat, perdent un altre escó.
Ara, 2007, el nou pacte va ser anunciat com el de la «lliçó apressa». Que no donarien la imatge de divisió que havia caracteritzat el primer i, en especial, el segon. Portam manco de tres mesos i l'únic que se veu és una intensa divisió. El PSOE creu que, com a marca la història, li toca ser el més afavorit a final de legislatura i mentre que no se comporti com el PP envers UM "al final de la legislatura passada" té molts punts perquè en efecte assoleixi l'objectiu. Els nacionalistes juguen a una altra cosa, que és seguir sobrevivint. I, pel seu costat, el Bloc i, sobretot, el PSM, recordant el passat "incineradora" i conscient del resultat dels pactes progressistes "el PSM ha passat de 5 a 2 diputats" intenta trobar l'aire que el PSOE no li dóna. Lògic, tot plegat, però perillós.
Miquel Payeras, periodista
