Durant tota la setmana s'ha pogut llegir l'ofensiva de la dreta en general per presumptament desagreujar el rei perquè, deuen suposar, estaria ofès per les famoses declaracions que no va fer Joan Lladó, d'ERC. Resulta com a poc ridícul aquest desplegament dels aspirants a cortesans. Molt més ridícula, i seriosa, ha estat la ficada de pota de l'ínclit Fiscal General del Regne i del jutge que han intentat empaperar els autors de la divertida portada d'El Jueves, de resultes de la qual s'ha desfermat una allau de crítiques, però totes lamentant la caricatura. Afortunadament, en aquest desert de sentit comú s'ha aixecat una veu sensata. La d'Iñaki Anasagasti, que ha posat el dit a la ferida. A la de veres. Que no és allò que no digué Lladó ni el que publicà El Jueves. Sinó l'existència de la monarquia. A l'escalfor de la polèmica nacional per la portada del setmanari satíric, escriu el senador nacionalista basc en el seu blog, entre d'altres coses, que el rei i sa família són «una pandilla de vagos», que no se sap de què fa feina el rei, que gaudeix «de una cortesanía enfermiza» i que sa família «es impresentable, rodeada de censura de prensa» i «de un empalago que clama al cielo». En efecte, comença a ser hora de parlar sobre la monarquia, del seu paper a l'Espanya actual i de què serveix, si és que serveix d'alguna cosa, i, sobretot, si ens compensa als contribuents pagar tant per una institució tan anacrònica.

Els nostres cappares provincials, en relació al que no digué Lladó, han perdut l'oremus per parèixer més cortesans que els aspirants a ser-ho. És la conseqüència de la degradació, dins de la classe política tradicional, de l'inicial respecte cap al rei i tota la seva família, convertit ja en vergonyosa submissió. No és respecte, és submissió. Això és el que denuncia Anasagasti, i sobre això és el que caldria debatre. Aquesta deïficació del rei i companyia tenia una (relativa) raó de ser per la complexa situació política quan s'aprovà la Constitució. Però ja no. La democràcia està consolidada i la monarquia va néixer en i per la dictadura. És un cos estrany en la nostra democràcia. Això és el debat. El rei va ser nomenat cap de l'estat coronat a la mort del dictador d'acord amb el que aquest determinà. No sorgeix de la Constitució, sinó que aquesta el valida per elevació, pretenent superar la seva essència antidemocràtica a través de l'atorgament d'una pàtina constitucional evitant, emperò, confrontar-lo amb l'essència democràtica que són les urnes. I que no se menteixi dient que és un cas igual a les altres monarquies parlamentàries europees. Ni de bon tros. A Espanya la monarquia va ser inventada el 1975 per la dictadura. Res a veure amb la britànica, sueca... Si no se l'hagués inventada Franco, no seria de nou encuny sinó que la corona hagués recaigut en el titular dels privilegis coronats, Joan de Borbó. El qual, convé recordar, no va «renunciar» a la corona fins després que aquesta ja no pogués ser seva de cap manera, perquè era del seu fill. Quina mena de renúncia és aquesta, sobre allò que ni se té ni se podrà tenir mai? Llavors, el constituent decidí aguantar la monarquia per les raons abans referides i, invenció sobre invenció, s'inventà que Joan Carles de Borbó és «legítim hereu de la Dinastia històrica», unes paraules que dissimulen el fet originari: és una monarquia inventada per la dictadura perquè Joan Carles trenca la successió històrica en haver apartat son pare de la corona. Aquesta és la monarquia que tenim.

S'ha de respectar la institució? Per ventura, però el que no s'ha de respectar són els comportaments antidemocràtics que té el rei, com el secretisme sobre el pressupost que maneja i del qual no ens vol donar comptes, la ignota feina que fa i tantes d'altres coses que Anasagasti, agradin o no les seves paraules, posava de manifest. Això és el que hauria d'importar de la monarquia: veure si ens serveix o no, i sense perdre de vista que va ser inventada pel franquisme, que no és poca cosa.