És possible que l'acudit que contaré alguns el trobin irreverent i altres masclista. Jo crec que no és cap d'aquestes dues coses. És senzillament l'acudit que l'oncle Martí acostuma a contar en els dinars familiars i moltes vegades, això sí, a petició meva. M'agradaria molt que el poguéssiu sentir amb la seva entonació i també amb els seus moviments: l'acudit és infinitament millor. L'acudit comença a una església de poble en el sermó del Divendres Sant. Davall la trona hi ha assegut un pagès que escolta amb cara de pocs amics el relat del capellà. Aquest, amb veu ben alta, diu: «al Bon Jesús, que no tenia cap culpa, l'agafaren els soldats romans, el fermaren a una columna i amb unes corretjades amb ganxos li pegaren cent cinglades». El pagès just el capellà ha acabat de dir cinglades tirant el cap a un costat diu «reees li feren...». El capellà ben sorprès no sap què li ha de contestar i continua el sermó. «Quan l'havien fuetejat li digueren que, ja que s'havia de declarat rei, li convenia una corona i n'hi col·locaren una d'espines amb més de seixanta espines que entraren dins l'os i l'hi produïa un dolor insuportable». El pagès girant i abaixant el cap, i evitant la mirada del capellà va tornar a dir ara més de presa: «rees li feren...». El capellà continuà i digué que el carregaren amb una creu i el feren pujar a peu al Gòlgota, a la qual cosa el pagès contestà igualment: «Res li feren...». Després el capellà ja ben emprenyat diu «I quan arribà a dalt de la muntanya amb tres claus, dos pels braços i un per als peus el clavaren a la creu que havia pujat» i, fitorant el pagès amb la mirada, li diu «Què, germanet, també vos pareix poc això?» I el pagès sense quasi deixar acabar les paraules del capellà es gira cap enrere i diu als que estaven en els bancs de l'esquena: «Amb sa meva dona, l'haurien d'haver casat, a aquest. Amb sa meva dona, hagués sabut lo que era bo».
Sempre he pensat que hauria d'haver sentit l'acudit de l'oncle Martí molt abans, perquè segurament hagués tret ferro a un dels motius pels quals més vaig patir durant la meva joventut. Aquest no és altre que sentir els sermons de Setmana Santa on alguns predicadors es recreaven en descriure amb tot detall els turments que havia sofert el Bon Jesús. Quan jo sentia aquelles paraules de com era exactament el fuet, o la corona d'espines, i els efectes que produïa sobre la pell només frisava que arribàs el crit final de Jesucrist. En sortia literalment malalt, d'aquells sermons. Com de les processons de setmana. Mai vaig poder comprendre el gust que passava la gent de veure un home llagat i cobert de sang o d'una dona que plora pel patiment sobrehumà del seu fill.
No he sabut mai si el meu rebuig de la violència i de la tortura em vingué dels sermons de Setmana Santa o fou al revés, si la meva incomoditat amb la Setmana Santa em ve d'un factor gairebé hereditari contrari al patiment, al dolor i a la tortura. El fet és que aviat vaig decidir freqüentar poc els sermons i les processons de Setmana Santa.
Vaig mantenir la meva decisió durant un parell d'anys, però quan, ja més major, estava impartint un curs a Alacant, un conegut metge em va convidar amb molta il·lusió a sentir dues conferències que havia de fer. Una era sobre la Passió i l'altra sobre el Sudari de Torí. En aquell temps els metges anomenats humanistes feien conferències com les que acab d'esmentar. Fou un tràngol, un autèntic mal tràngol. I jo vaig aprendre que les coses -idees, sentiments odis- que s'aprenen de petit quasi mai s'obliden. Enguany que ja han passat molts d'anys he seguit amb els meus principis, no he pogut estar, però, de veure un anunci d'una pel·lícula de Mel Gibson que s'anunciava com a versió fidedigna de la Passió i basada en els descobriments fets en el sudari de Torí. Naturalment no he vist la pel·lícula però sí m'ha despert la curiositat sobre el sudari. Com probablement tothom sap, hi ha una discussió entre els que en defensen l'autenticitat i els que creuen que és un frau. La setmana que ve, si Déu vol, ho veurem amb més detall. Sense truculències. En podeu estar ben segurs.
Francesc Bujosa, catedràtic de la UIB
