La vida d'un col·leccionista és plena d'estranyes peripècies, sobretot si les raons per les quals s'adquireixen les obres són molt diverses. S'incorporen obres a una col·lecció, en primer lloc, per l'emoció de què aquestes obres es carreguen sota la mirada del col·leccionista. A partir d'aquesta raó primordial, que és l'eix de tota col·lecció, les obres s'hi incorporen per les vies més insospitades.

D'entre aquestes vies, en el meu cas ha tengut una gran importància la convicció que, almenys durant els anys seixanta i setanta, els amants de l'art teníem una certa obligació moral de donar suport a alguns artistes i, també, a alguns galeristes que, de manera humil, intentaven injectar a la vida cultural mallorquina uns valors artístics certs, però encara no reconeguts, sovint ni en els seus llocs d'origen. Alguns galeristes poden donar fe dels meus esforços per adquirir obres amb la finalitat d'ajudar-los a pagar la despesa corrent de la galeria.

Si, a més, el col·leccionista no pot guardar les obres en un únic espai físic, sinó que les ha de distribuir entre molts de diferents, com ha estat sempre el meu cas, la dispersió s'assembla molt al caos. No voldria que aquesta situació fos entesa com l'expressió d'un simple afany d'acumulació sense to ni so. Els col·leccionistes sabem quin goig incomparable proporciona el «descobriment» d'una obra que havíem mig oblidat en una carpeta o que, adquirida una mica per compromís, de sobte apareix davant els nostres ulls amb unes qualitats que anys abans no hi sabérem detectar.

Perdonau totes aquestes disquisicions, però si amb algun artista tenen algun sentit és, precisament, amb en Jaume Plensa. L'artista, ara fa quatre o cinc anys, quan va venir per primera vegada a la meva casa de Sóller, ses Tanques, amablement em va retreure que tengués una obra seva mig abandonada. Vaig haver de reconèixer que ignorava que ell fos autor d'aquella escultura en ferro rovellat, que havia comprat feia molts d'anys. I és que l'havia comprada a Miquel Cerdà, que, des de la seva petita galeria Norai, de Pollença, duia artistes molt valuosos, independentment de les possibilitat de vendre'n algunes obres. Sovint, a l'hora de clausurar l'exposició, havia de cridar alguns amics perquè no havia venut res. I així és com vaig esdevenir propietari d'una escultura d'un joveníssim Jaume Plensa. I així és com me'n vaig assabentar.

Un altre dia, un amic meu m'ajudava a cercar una litografia que jo creia en una sala plena de carpetes amb obres damunt paper. De sobte, aquest amic va fer una exclamació: "Pere, tu saps què tens aquí?". Era una obra magnífica, damunt paper, de Jaume Plensa. Es tractava d'una d'aquestes obres que compres perquè hi veus alguna cosa, no saps ben bé què, i que guardes com qui guarda un vi a la bodega sense cap garantia de qualitat. En destapar-lo, però, descobreixes que en aquell vi hi ha un estol d'àngels que hi canten. Això mateix em va passar amb aquell paper de Jaume Plensa.

I fins aquí, les peripècies o els malentesos amb l'obra d'aquest gran artista. Un gran artista: per què? No és fàcil contestar aquesta pregunta, però qualsevol temptativa passa pel reconeixement de valors humanistes en l'obra de Plensa. Plensa, amb els materials -el ferro, el paper, les resines, la fusta, l'aire (sobretot l'aire)-, no té problemes, o almenys diria que l'obra acabada no en revela. Hi ha una qüestió moral en el domini de l'ofici i de les tècniques: per dir allò que vols dir, has de tenir aquest domini. Si no el tens, acabes dient una altra cosa o volent dir tan sols allò que les teves limitacions et permeten. Jaume Plensa arriba en el seu discurs fins a les darreres conseqüències, en el seu cas fins a la delimitació de l'espai on es produeix l'encontre del pensament amb l'emoció. Aquest espai és, finalment, l'escultura. Allà on altres artistes s'aturen, és a dir, en els límits de la fisicitat de l'obra, és el punt des del qual l'obra de Jaume Plensa s'expandeix en l'espai. Hi ha, en aquest sentit, un secret parentiu de Plensa amb Joan Miró, que, si no aflora a la superfície, sí que mou els fils invisibles de la creació artística.

Un altre aspecte que sempre m'ha fascinat d'aquest artista és la peculiar relació de la seva obra amb la gravetat. Diria que la incorpora com a element essencial, com un material més dels seus espais/escultures. El diàleg de l'escultor amb l'espai es vertebra sovint entorn de la gravetat; i en aquest diàleg el podem considerar un mestre i un innovador.

Tot plegat té molt a veure amb allò que tothom està d'acord a assenyalar com la marca d'aigües de la seva obra: la poesia, aquesta poesia que li va permetre fer la travessia dels anys vuitanta mantenint uns signes d'identitat enmig d'una etapa caracteritzada per una propensió escandalosa a la mimesi. I que li ha permès créixer, madurar i fer aportacions transcendentals a la definició de la cultura en aquest nou mil·leni.

Ja fa anys, algú em va dir que Plensa no s'explicava l'escultura sense tenir en compte l'espai al qual anava destinada. El lector ho sabrà relacionar amb el que just ara deia sobre l'espai considerat com a material escultòric. Aquesta qualitat de la seva feina el situava en un lloc de privilegi en la llista d'artistes en els quals pensàrem des del moment en què, en el decurs de les obres del Museu, va aparèixer aquest obsequi inesperat de la història que és l'Aljub, obrint tota una nova perspectiva plena de possibilitats. Era clar, des del principi, que Jaume Plensa havia de ser convidat a transformar aquest espai i a vessar-hi la seva capacitat poètica, que, com l'aigua, és un principi de vida. Ara és arribada l'hora de la manipulació sensible de l'espai de l'Aljub per part d'un artista que juga un paper fonamental en la línia de les grans aportacions de Catalunya a l'art universal.

Celebrem-ho, conscients que aquest esdeveniment és un privilegi per a tots nosaltres.