Les declaracions del líder de Batasuna Arnaldo Otegi fent autocrítica pel fet que la seva formació mostrà «indiferència» davant les víctimes del terrorisme i la immediata reacció de la cúpula del PSOE indicant que aquestes afirmacions suposen un «penediment» són la més clara prova que el camí de la pau ha entrat a Euskadi en una via irreversible.
Res no sembla casualitat a aquestes alçades de la negociació. Per un costat Otegi assumeix cada cop més el paper de Jerry Adams a Irlanda del Nord, amb declaracions concialiadores i mostrant respecte pel patiment de tots els afectats per la violència. Per l'altra banda, el Govern Zapatero reacciona immediatament lligant aquestes paraules al procés d'abandó de les armes. Tot indica que els quasi quaranta anys de lluita armanada d'ETA arriben a la seva fi i que l'actual alto el foc és definitiu. Si el context fos un altre (emilitar) resultaria impensable que Otegi digués, com ara, que «ningú no té la raó absoluta». Només un procés real d'abandó de les armes permet frases com aquesta, de clara arrel liberal i destinada als temps de la tolerància i les concessions.
És més que probable que Otegi esperi notables contrapartides per la seva actitud favorable a la pau. S'ha de pensar, per exemple, que un hipotètic indult d'etarres hauria de passar prèviament, perquè aquest fos efectiu, pel penediment dels beneficiats per aquesta mesura de gràcia. Dins la dinàmica de la fi de la violència, i quan aquest principi ja s'ha assumit, falten conèixer les condicions exactes de l'acord, sens dubte duites en secret per totes les bandes afectades. Però tot indica que poc a poc, i des d'un cert penediment, es crea el marc de les excarceracions.
