algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

Quadern de viatge

Diumenge, 1. -Ens havíem de creuar per força, dins aquell camí, de no més de sis pams d'amplada, fitat entre marges de mates, humides de rou, esparregueres i murtes tacades de murtons. Ell, capbaix, venia d'enlloc, i jo me n'hi anava. Portava, fermat al collar d'una corretja, un ca menut, negre, amb una taca blanca a l'ull, un bordet sense raça ni llinatge. Érem, si fa no fa, de la mateixa edat, tot i que una espessa cabellera, grisa com la cendra de braser, li guarnia el cap i, de lluny, el feia parèixer més vell. Mentre s'acostava, parlava, acompanyant les paraules silencioses amb gests impetuosos de braços i mans, no pas al quissó camacurta que trotava per seguir el ritme, no gens apressat, de les passes de l'amo, ans a algú transparent, que l'acompanyava al seu costat esquerre. Més que parlar, mantenia amb l'invisible interlocutor una disputa de profunda transcendència. Ignor quin era el tema de discrepància, ni qui dels dos tenia raó. Distret amb els seus raonaments, no m'ha vist fins que m'ha tengut a la seva alçada, però no s'ha atabalat, davant un situació poc usual que hom atribueix a aquells que han perdut el senderi. Detura, per uns instants, el pas, me mira, no pas sorprès o esbalaït, sinó amb una mirada còmplice, com si fos natural parlar sol, o que un fossin dos, me somriu i m'escomet, sense tan sols saludar-me: discutia amb mi mateix i així ningú no me fa el contrari. Jo, que mentre caminava mantenia un aferrissat conflicte intern, del qual només podien sortir vençuts i perdedors, li he respost: vós sou un home afortunat, puix que jo mateix sóc el meu pitjor interlocutor, i mai no aconseguesc tenir raó, ni tan sols silenciar la veu que, constantment, me contradiu, m'enutja amb sofismes i argúcies, m'amarga els pocs moments que podria abastar l'assossec. Porto, dins meu, el més exigent, àdhuc el més intransigent, tenaç i implacable dels meus adversaris. Ell, però, ja s'havia allunyat gesticulant un diàleg impossible. Mentre, jo cavil·lava la manera d'alliberar-me d'aquella veu inclement, insaciable, a la qual res del que faig, o pens, mai no satisfà.

Dimarts, 2.-Ser funcionari de l'estat, d'hisenda, posem per cas, que fa senyor, sense menysprear cap altra ocupació dins els diversos escalafons de la burocràcia, i esmerçar el meu lleure col·leccionant timbres i segells de correus, que és una manera immòbil d'enriquir-se en geografies i viatjar a països llunyans, llunyans i inexistents, com ara Surinam o Ifni, o anells de cigars antillans, amb aquelles condecoracions roges i daurades, simulant escuts de generals o terratinents, cenyint l'atapeïda circumferència de tabac, fulles a les quals mans destres han dat forma cilíndrica, o dècims de loteria usats i, lògicament, no premiats, ha estat, de sempre, la meva més secreta inclinació. A l'administració, diuen, tothom deixa les preocupacions, els problemes de la feina, a la feina, que és el lloc adient per deixar-hi tot allò que li és propi, i encara tot allò que és urgent pot esperar, puix que la urgència no té reciprocitat. En realitat, hagués volgut ser funcionari, no pas perquè m'agradi la funció pública, sinó pel fet que s'adiu amb l'afecció a la filatèlia, d'igual manera que l'entomologia fa per apotecaris i homes de ciència. Sempre m'he imaginat, a mi mateix, després de la migdiada que segueix un dinar frugal, tancat a la penombra d'una petita estança, un santuari sota pany i clau, assegut a una taula d'escriptori de roure, amb els calaixos plens de catàlegs i àlbums, una làmpada concentrant el focus de llum sobre la lupa de mil diòptries, observant, amb unes pinces metàl·liques, les dents, sense defectes, d'un valor de dinou cèntims d'Elisabet II, de l'edició de mil vuit-cents seixanta-sis. Abocar totes les emocions en aquell tros de paper timbrat, imprès a la fàbrica nacional de moneda i timbre, de valor incalculable, aliè als conflictes torbadors dels éssers humans, aliè a les passions, aliè al món exterior, aliè a la vida, que dol i mata.

Dimecres, 3.-Ara que tenc, sobre la taula plena de papers que mai no llegiré, tot d'edicions especials que, sacrificant arbredes de gran valor ornamental i ecològic, contenen les efemèrides, les catàstrofes i els episodis notables, interpreti el sagaç lector idil·lis, noces i separacions de personatges de gran intel·ligència pòstuma, de l'any que acabam de soterrar davall un claper d'excuses condemnatòries, danys irreparables i intencions no acomplertes, dades, i dates, assenyalades en els calendaris de les marees i del trànsit d'icebergs, algunes de les quals han contribuït a fer més insuportable la història de la humanitat, m'adono, veient un especial que fa un exhaustiu inventari de les baixes, que esquivar els obituaris del proper cap d'any ha de ser tasca prioritària, tasca en la qual he d'esmerçar totes les meves energies, tota la meva astúcia. Entre els que se'n van, alguns amb la insensata intenció d'ocupar el protagonisme de les necrològiques, i els que queden, per empipar o fer nosa, he d'aconseguir situar-me en el grup dels segons.

Lluís Maicas, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.